L’ANY DE LA POLCA (1)

Quan vaig escoltar
tocar la polca en vaig animar
i vaig comprovar
que era molt fàcil marcar el compàs.

Paco Muñoz

Segur que molts de vosaltres haureu escoltat allò tan socorregut de això és de l’any de la polca! per referir-se a algun afer amb una certa antiguitat i, en conseqüència, desfasat i sense vigència en l’actualitat.

Però per als dolçainers i tabaleters la polca és –hauria de ser- alguna cosa més que una antigalla. Abans de la popularització de les orquestrines, el dolçainer era l’encarregat d’amenitzar les revetles, la qual cosa l’obligava a tenir un repertori de balls molt més ampli del que puga semblar: a les danses tradicionals de cada poble el dolçainer va anar afegint els balls de moda que anaven propagant-se i que li garantien l’èxit entre el seu públic. És en aquest context on, des de finals del segle XIX, es popularitzaren les polques. I, com ocorre amb altres balls, no és autòctona sinó que va ser importada de l’Europa central.

La polca és un ball de compàs 2/4 i temps ràpid. Les descripcions dels manuals difosos pels  mestres de ball que la popularitzaren a tots els salons d’Europa i del continent americà apunten a un mouvement d’une marche militaire, un peu lenta amb una indicació metronòmica de negra = 104 (Cellarius, H. La danse des salons, Paris, 1849. pàg. 51).

ORIGENS I DIFUSSIÓ

En contra de la creença popular derivada de la confusió que implica el seu nom no va nèixer a Polònia sinó que s’origina a Bohèmia cap a 1830, i hi circulen diverses teories respecte a la seua procedència. Una bonica llegenda romàntica difosa pels coetanis ens parla d’Anna Slezak, una jove camperola de setze anys originària de la petita vila de Týnec nad Labem -coneguda generalment per la seua denominació alemanya de Elbeteinitz- que una vesprada d’estiu ballava uns curiosos passos mentre taral·lejava una melodia, plena de joia i alegria exterioritzava el seu content en haver rebut bones notícies del seu estimat que estava fent de soldat. L’escena va ser observada per Joseph Neruda, que llavors era el mestre de l’escola del poble, qui va transcriure la melodia i en poques setmanes totes les xiques del poble ja dansaven aquest nou ball. Les versions de la història són divergents i algunes asseguren que la jove en realitat era una serventa a casa d’uns senyors i que el ball va tenir lloc durant una festa a la casa on servia; també s’han atorgat diverses nacionalitats a Anna Slezak -que en algunes lectures és citada com Anna Chadimova- com polonesa, austríaca, txeca, ucraïnesa... També altres lectures afirmen que Josep Neruda no era mestre d’escola sinó organista, etc.

No obstant això, per a la majoria dels investigadors la raó seria molt menys romàntica, ja que derivaria de la polonesa, dansa amb uns orígens que es remunten a la Polònia del segle XVI i que reviscola amb les revifades dels nacionalistes bohemis a principis del segle XIX (Knowles, M.  The wicked waltz and other scandalous dances, Jefferson –North Carolina, 2009. pàg. 196).

Fos com fos, en 1835 ja formava part dels salons de ball de Praga on comença ser coneguda ja com a Polka, en 1839 es donada a conèixer a Viena de la mà de la banda d’un regiment originària de Praga i en 1840 el coreògraf J.M. Raab, un dels més importants mestre de ball de la capital txeca, va presentar-la al teatre Odeon de París (Brookes, L. De G. Modern dancing, containing a full description of all dances as practised in the ball roomand at private parties together with an essay on etiquette, New York, 1867. pàg. 47).  

Els principals mestres de balls del món posaren els seus ulls en la polca i s’afanyaren a establir els passos i les coreografies que consideraren adients i, com una taca d’oli, el nou ball de moda va anar estenent-se per a sorpresa de tots els coetanis:

El delirio de la polka no solo ha trastornado las cabezas de nuestros volátiles vecinos, sinó que aun los graves ingleses parecen haber sido contagiados por imitacion con la misma manía. Este baile ha hecho hace furor en Lóndres no menos que en Paris, lo que es todavia mas extraño tiene trazas de blandir aun por algun tiempo el cetro de la moda (“Nuevo baile llamado polka” dintre de La colmena – Periódico trimestre de ciencias, artes, historia y literatura, vol. III, Londres, 1844. pàg. 281).

El seu èxit va ser tan fulminant a tota l’Europa continental, les Illes Britàniques i Irlanda, i al continent americà, que fins i tot compositors com Antonín Dvorák, Igor Stravinski o els austríacs de la família Strauss compongueren nombroses polques, incorporant-la d’aquesta manera a la música culta. Fins i tot els propis coetanis varen sorprendre’s de la gran acollida i difusió que va tenir i els comentaris als manuals de balls de saló de l’època se’n feien ressò d’aquest boom:

La mayor parte de los habitantes del globo fueron impulsados á bailar la Polka nacional, como si los hubiera movido una máquina eléctrica... (Iborra, D. Colección de bailes de sala, Mèxic, 1862. pàg. 19).

Il·lustració de The ball-room polka, polka cotillon and valse a deux temps
de E. Coulon (1844)

ENTRE L’ÈXIT I LA CRÍTICA

Com sol ocórrer, les reticències envers aquest tipus de novetat no varen fer-se esperar. Dos varen ser els grans cavalls de batalla que feren servir els crítics enfront de les noves propostes. El primer d’ells se centrava en l’origen estranger dels nous balls:

(...) No hay más que leer los títulos de nuestros bailes agarraos para convencerse de ello: Schottis, Polka, Mazurka, Havanera, Galop... Nada español, netamente español.

En cambio vamos perdiendo los bailes verdaderamente populares y nacionales, tan llenos de belleza y de poesía, que nos hablan de nuestras costes, de nuestras montañas, de nuestras huertas, hasta de nuestros vinos o nuestro cielo azul.

Y, francamente, seremos algo rancios, pero viendo esos bailes y oyendo esas coplas, sí que nos emocionamos (El Luchador. Diario Republicano de Alicante del dia 27 de maig de 1925. pàg.1)

L’altra gran argument que feien servir els crítics era la manca de pudor que veien en l’execució dels seus passos: el senzill gest de poder-se agafar en parella va suposar un daltabaix per a molts pensaments de l’època. El madrileny Ángel Estrella, un dels principals mestres de ball en l’àmbit estatal a finals del s.XIX i principis del XX, s’escandalitzava davant d’aquest fenomen del ball agarrat:

Al principio, la gente baja, que no bailaban otra cosa que seguidillas, tomo de los señoritos el vals; después introdujo algunas variaciones en él é invento la polca, y de aquí, modificándolo á su modo, llego el schotis de nuestros días; todo muy marcado, muy agarrado y muy saboreado por la dulce pareja... Pero eso no es bailar. Nuestros agarrados son únicamente pundonorosos pretextos y formes ridículas para abrazar á la hembra en público. El gobernador debe suprimirlos y la gente abandonarlos. ¡Es un escándalo, un relajamiento de las costumbres, una vergüenza, en fin, y todo lo que se diga es poco! (El Globo del dia 19 de febrer de 1903. pàg.3).

Fins i tot entre aquelles persones d’allò que avui en denominaríem “progressistes” com el cas de Sofia Tartilan, escriptora i educadora natural de Palència, ferma defensora de l’accés a l’ensenyament per part de les dones, que s’expressava pel que fa als nous balls de la següent manera:

Pero, ¿podrá negarse que, desgraciadamente para nosotros, en ninguna de las formas que hemos citado existia tanto libertinaje é impudicia como en los bailes de nuestros días? Seguramente que no (...).

El primer paso en la “intimidad” del baile, en que se mezclan jóvenes de ambos sexos, es el wals; danza que, por la rapidez de su carrera vertiginosa, nada puede decir á los sentidos, pero ¿sucede lo mismo en el schotisk, en la redowa i en la polka “íntima”? ¿Y qué diremos de la impúdica “danza” que, si pudo ser en su origen un baile sin consecuencias, hoy es un verdadero foco de corrupción, por el abuso que de ella se hace, por lo lascivo de las actitudes, y por el desenfreno con que la más florida juventud se entrega a tan inmoral diversión? Pues estos son, sin embargo, los bailes admitidos por nuestra sociedad.

(…) preferimos dar por terminado este trabajo, lamentando que la civilización, que tantas ventajas materiales trae consigo, haya llegado siempre á los pueblos acompañada de esta funesta cohorte que son causa las más veces de grandes desordenes, pues traen consigo la relajación de las costumbres, que debe ser la más sólida base de la sociedad. (La Mañana. Diario político del dia 15 d’abril de 1877, pàg. 1).

Il·lustració de La danse des salons de H. Cellarius (1849)

I en aquest context, no era d’estranyar que començaren a circular noticies amb tots els elements propis de les llegendes urbanes referents als efectes perniciosos que sobre la salut podia tenir la polca, com la història del francès Paul Maroyer: Conten que aquest jove va establir diàleg amb un grup de soldats apostats en el camí que va des de Chateauvillau fins a París, quan la conversa va derivar cap al tema d’aquell nou entreteniment que era la polca. Aficionat com era el xicot a aquest ball va decidir fer-los una demostració, però després de fer uns girs i salts va caure fulminat a terra. L’autòpsia posterior va revelar que Paul Maoyer havia mort per un trencament als vasos sanguinis com a conseqüència dels esforços fets durant la dansa (El Clamor Público del dia 14 de novembre de 1844, pàg.3).

PRIMERES IMPRESSIONS DES DE TERRES VALENCIANES

Com hem vist, va assolir un èxit aclaparador a tota Europa i nosaltres no vàrem ser l’excepció. A les nostres terres gran part del seu èxit va venir provocat perquè oferien als balladors una possibilitat que fins al moment no era massa habitual: ballar agarrat a la parella. Aquest fet, que avui ens pot semblar una trivialitat, va suposar un terrabastall per a moltes mentalitats d’aquells anys i és que, com hem vist, aquest tipus de balls permetien fins i tot arrimar-se l’un a l’altre més del que la moral de l’època permetia. Com havia ocorregut a la resta d’Europa el punt de penetració varen ser els salons de ball de les grans ciutats, punt de trobada i divertiment per a les elits burgeses dels nuclis urbans més importants:

També em deixá esbalaït

un ball d’eixos d’etiqueta,

que la meua siñoreta,

va donar en serta nit.

(...)

¡Y quins balls mes desinquets!

Y entre elles la qu’es mes fina,

s’agarra el vestit aixina

(Imitando esta acción de las señoras)

pa qu’es vechen els peuets.

Ballen uns balls de Paris

ú d’allá de la chent turca.

Redoma, polca-masurka,

Rehuidon y la cotis:

la dansa dels habaneros,

qu’está de mòda en lo dia;

y un ball de cavalleria,

perque se diu los lanseros.

(Liern, R.M. Les eleccions d’un poblet, València, 1859. Pàg. 26 i 27).

Estampetes que regalaven amb els productes de la
Fabrica de chocolates EL BARCO de València (c. 1897) 

Com va ocórrer a altres llocs, aquesta ràpida expansió i el furor que va causar aquest nou ball junt amb la seua procedència forana varen aixecar certes crítiques entre els autors vuitcentistes:

(...) Y á tot asó, ¿saben els nostres suscritors lo que es la polca? Pos siñor, “la polca” es un ball de “estrangis”, que té manco sustancia que el caldo d’olives. Figurense vostés dos ninots (mascle y femella per supost) la ú davant del atre en los brasos á uso de anses de cénter, fense monaetes y cortesies en lo cap á dreta i esquerra, y repicant al mateix temps els talons en terra com qui trenca anous, y que á lo millor y en un bell-en-sec peguen una esquivá cap arrere á estil de la mula guita, y seguixen fent voltes, acasantse y chuant a la piu, y... así tenen “todo el misterio polquil”, que per mes ruido que moga en “la corte” de España,

Sempre es bo que es considere

Y que es diga ben cridant,

Que es mes bonico y brillant

El fandango per darrrere

Que la polca per davant.

(Bernat i Baldoví, J. La donsayna, nº4, València, 1844. pàg. 52).

Il·lustració de The fashionable ball room polka. Elegant & Grotesque.

És cert que abans de l’equador del segle XIX aquest nou ball tot just començava a expandir-se tot i que encara estava restringit als salons de ball de les grans ciutat freqüentats per la burgesia urbana, però no tardaria molt a penetrant en altres capes socials i, a finals del segle “ballar la polca” ja s’ha convertit en un dels divertiments de les classes populars:

Entre una y otra representación tocaban las músicas alegres polkas, y la granujería de siempre, agarrada de un modo repugnante, improvisaba academias de baile en las aceras, chocando muchas veces contra las mesas, donde unas buenas mozas de vestido almidonado, pañuelo de seda y cara bravía, vendían garbanzos tostados, orejones y ciruelas pasas (Blasco Ibáñez, V. Arroz y tartana, València, 1894. pàg. 152).

Ball de “estrangis” deia el suecà Bernat i Baldoví i agarrada de modo repugnante descrivia el novel·lista Blasco Ibáñez, i és que aquests dos arguments varen anar repetint-se com un mantra pels detractors repetint-se una vegada i una altra. Però aquestes visions altament negatives no varen impedir que la polca triomfara també a terres valencianes.