Passa al contingut principal

TRES VERSIONS D'UNA TONADA DE PROCESSÓ

Gran part dels dolçainers actuals, per no dir la majoria, som hereus de la cultura escrita. Des de les primeres transcripcions de músiques tradicionals allà pel darrer terç del segle XIX fins a l'actualitat, s'ha facilitat enormement la tasca de difusió de les nostres tonades, així com els sistemes de transmissió de l'aprenentatge dels instruments amb la publicació de materials referents als nostres instruments d'ençà dels anys 70 del segle XX.

Però quan parlem de l'escriptura de músiques de dolçaina cal fer una diferenciació entre l'escriptura descriptiva i l'escriptura prescriptiva. Per "descriptiva" ens referim a aquelles plasmacions per escrit de músiques que prèviament han sonat, està lligada a concepte de "transcripció". És a dir, la música primer sona i després es representa en un paper. És el camí que ha seguit un important nombre d'obres provinents del repertori heretat. Per altra part, la forma "prescriptiva" segueix el procediment a la inversa: la partitura s'escriu primer per a ser interpretada segons els criteris compositius de l'autor, del creador d'aquella composició, per a ser interpretada després.

En aquest sentit, la plasmació en paper de música provinent del repertori heretat ha contribuït a la conservació i la comunicació d'aquelles notes. Però aquests elements, certament positius, no estan exempts de tenir la seua contrapartida. No oblidem que la sacralització de la notació escrita ha suposat la pèrdua de determinats elements: vibrats, ornamentacions, portaments, tenutos, rubatos, compassos d'amalgama, etc. propis de determinades formes interpretatives queden exclosos per les limitacions intrínseques de la mateixa partitura o per la visió acotada del transcriptor.

Per altra part, ha contribuït a una perillosa tendència a la consideració d'una sèrie de versions com a "canòniques", valorades com "autèntiques" o "vertaderes". I, si hi ha "versions canòniques", indefectiblement també hi ha "versions apòcrifes", definides com "errònies" o "incorrectes".

Però en aprofundir en aquests materials, en posar-los sota el prisma de la pràctica executant, de l'ofici, de les regles que articulen el joc de la música tradicional, comprovem que aquestes suposades "versions canòniques" sovint no són més que una possibilitat que respon a un dolçainer determinat en un moment determinat, sota unes circumstàncies determinades i moltes vegades passades pel sedàs d'un transcriptor. I que la seua "autenticitat" ve marcada per la seua popularitat més que no pas per cap criteri musical objectiu.

L'obra escollida per a aquesta entrada pertany precisament al camp de peces provinents del repertori heretat, però a diferència del que ocorre amb altres obres, hem pogut documentar multitud de versions. Es tracta d'una processó clàssica dintre del repertori dolçainer, tan habitual que el propi mestre Manuel Palau va utilitzar el seu motiu inicial per a la seua Sonatina Valenciana de 1943.


Una breu anàlisi

Iniciarem el nostre recorregut amb la transcripció més recent de les que hem compilat per a la realització d'aquesta entrada i que ens servirà per a analitzar superficialment la seua estructura. Es tracta de la versió a dues veus realitzada en 2009 pel dolçainer i mestre d'Alboraia, Josep Juste i Martí, destinada principalment als seus alumnes i músics de colla amb la finalitat essencial d'unificar criteris a l'hora d'interpretar col·lectivament aquesta tonada.



Com hem comentat, presenta dues veus amb una textura homòfona escrites a una distància de terceres. La Dolçaina 1 està treta de la transcripció de Xavier Richart de 1992, que al seu torn és una versió d'aquella que solia interpretar Joan Blasco i, per extensió, molts dels dolçainers que varen estar influenciats directament o indirectament per ell. La Dolçaina 2 discorre en una tercera superior paral·lela i en alguns finals de semifrase (c. 11/12 i c. 26/27) introdueix un divisi on desplega amb figures de negra l'acord de I grau acabant en la tònica al registre agut, o bé l'acord de VII grau en funció de dominant i acabant en la tercera (c.7/8).



Escrita en compàs de 3/4 i en tonalitat de sol Major, presenta una forma binària oberta consistent en una estructuració A-B amb una reexposició final de materials sorgits del període "A", destacant la seua regularitat estructural construïda sobre la potència de dos: períodes de 16 compassos, frases de 8 i semifrases de 4 clarament diferenciades i separades per temps de silenci.

El període A abasteix els 16 primers compassos amb inici anacrúsic, començant amb un salt intervàl·lic de 4a ascendent de dominant a tònica (re-sol), un dibuix motívic inicial bastant habitual dintre de la música de dolçaina provinent del repertori heretat. Fet i fet, la dominant actua a les semifrases "a" en totes dues veus com una espècie de "nota pedal" amb una figuració pròpia de negra en lloc de mantenir-se ininterrompudament refermant el centre tonal de l'obra.

 


El disseny harmònic també és molt clàssic amb les frases "a" i "b" que acaben en el VII grau actuant com a dominant i deixant una sensació de continuïtat mentre que la "a1" busca la resolució en la tònica donant sensació de conclusió.

El període B començaria a l'anacrusi del compàs 17 i és perllonga els següents 8 compassos amb la seua repetició. Estat format per dues semifrases pràcticament idèntiques si exceptuem que a la primera fragmenta la nota llarga final en quatre negres. El contrast amb el període anterior el podem detectar en la melodia en què els salts intervàl·lics intermedis entre les notes han estat substituïts per una melodia ondulant basada en segones ascendents i descendents que giren al voltant de la tònica. 



Harmònicament no modula a cap tonalitat, però a diferència del període "A" en aquest cas acaba en el V grau o el VII sensible actuant com a dominant i deixant una sensació d'irresolució que ens aboca a la reexposició final de la frase "a1".


La versió de Mariano Baixauli

Però no és aquesta l'única versió existeix d'aquesta tonada. L'exemple més antic -amb datació aproximada- que hem localitzat el tenim al manuscrit del jesuïta Mariano Baixauli Biguer (1861-1923), una compilació realitzada entre els darrers anys del segle XIX i els primers del XX. Per a l'elaboració del seu recull va entrevistar-se amb diverses fonts entre les quals trobem els germans Vicent, Salvador i Pere Díaz, hereus d'una nissaga de dolçainers del barri del Carme de València, els quals li transmeteren part del seu repertori, incloses les tonades pròpies de la festa del Corpus de València.



Transcrita en la mateixa tonalitat de sol Major està ajustada a un compàs de 2/4, per a una dolçaina sola i l'acompanyament ostinato del tabal que executa un esquema rítmic de 2 compassos i que continua més enllà del final de la melodia. Estructuralment, la reducció de les mesures derivada del canvi de compàs suposa que el període "A" ha quedat reduït a 8 compassos i el "B" a 4 en no presentar la repetició, amb la reexposició també de quatre compassos. Melòdicament, comença igualment amb un salt de quarta de dominant a tònica però els salts intervàl·lics que veiem a continuació no estan presents en aquesta versió, sinó que presenta segones ascendents amb una brodadura a la nota inferior en una figuració de m, tot sense sobrepassar l'àmbit de la primera octava. Harmònicament són molt semblants, amb final en tònica al període A i la reexposició, i dominant al B.



La versió dels dolçainers de Tales

També en compàs de 2/4 tenim la transcripció feta per Ricardo Olmos a partir del testimoni de Teresa Ramos Montoliu, filla de Pere Ramos, dolçainer de la IV generació de Tales. Ricardo Olmos Canet (1905-1986) va ser un músic de Massamagrell deixeble de Manuel Palau Boix. En 1939 es trasllada a Madrid i comença a treballar a l'Instituto Musicológico realitzant una sèrie de missions de recerca de materials musicals provinent de la tradició oral. Aquesta mostra anomenada Tocata de Processó va ser recollida a la missió M-40 duta a terme l'any 1950, que porta per títol "Castellón: Ciudad i pueblos de provincia", i que se centra principalment en les comarques castellonenques, però també inclou mostres de San Agustín a Terol, Tavernes de la Valldigna, Alaquàs, València i Cocentaina.



El primer que sobta és l'elevat tempo que indica el transcriptor en q= 120, molt allunyat de les velocitats habituals actualment en la interpretació de processons. Formalment no dista de les versions analitzades fins ara i és coincident en el plantejament estructural amb la de Baixauli. Transcrita originàriament en sol Major i també en compàs de 2/4, melòdicament també és molt semblant a la del jesuïta valencià: parteix novament de la dominant però la melodia està escrita una tercera per dalt respecte a la versió anterior, amb alguna variació melòdica menor -en forma de notes de pas i brodadures- i altres més destacables, especialment quan presenta la semifrase "a" per segon vegada i a la reexposició final recorre al registre agut, concretament el sol que manté com a nota més llarga de tota l'obra (q+h), i els temps atressetats de la semifrase "c". Tots dos elements els trobarem de forma més o menys explicita posteriorment en altres versions. L'harmonia, per la seua part, segueix el mateix pla tonal que les versions analitzades fins ara.



La versió dels Melitons de Bétera

Finalment, com una evolució de les dues anteriors tenim una de les transcripcions localitzades a l'arxiu dels "Melitons" de Bétera. Els "Melitons" són una llarga nissaga de dolçainers provinents d'aquest poble del Camp de Túria i que comença la seua singladura en la dolçaina a principis del segle XX amb Francisco Miralles Baudés (1891-1967) qui ja apareix fotografiat com a dolçainer en 1909. Escrita amb una pulcra cal·ligrafia musical, a ploma, presenta un títol clarament indicatiu de la seua funcionalitat: Para la procesión.



La transcripció original està en Fa Major, però si ho traslladem a la de Sol Major observem, més enllà del fet que les dues veus es mouen fent el mateix dibuix melòdic a una distància de terceres paral·leles, que La Dolçaina 2 es mou en la mateixa línia que la versió de Baixauli i la Dolçaina 1 una tercera per sobre del mateix mode que la versió de Tales. Melòdicament substitueix els grups de corxera i dues semicorxeres per tresets de corxera i recorre al registre agut al compàs 6 en totes dues veus. Tret d'això, presenta característiques que ja hem vist prèviament. Estructuralment és idèntica a les dues anteriors i harmònicament podem observar com el transcriptor anònim ha inclòs dos divisis que permeten veure l'acord en estat fonamental: al final del període "B", confirmant el VII grau en funció de dominant, i de la reexposició de la frase "a1".



Annexe: Altres versions consultades

Amés d'aquestes mostres comentades, per a l'elaboració d'aquesta entrada hem documentat i analitzat nombroses versions més. Tot seguit fem una relació no tancada:


Dels "Melitóns" de Bétera:

- Versió conservada al seu arxiu. Solament la línia de la melodia amb el títol de "Procesión". Transcrita a 4/4 en Sol Major, amb una notació precipitada. A diferència de la comentada anteriorment, fa la sensació de ser una espècie d'esborrany.



De"Los Leones" d'Almedíjar:

- Versió transcrita a compàs 4/4, a dues veus amb el títol "Marcha de Procesión, nº1" a TORRES BERBÍS, León. La escuela de dulzaineros "Los Leones", Amedíjar, 1989.

- Versió transcrita a compàs 4/4 amb el títol "Procesión", per a una dolçaina i tabal a SEGUÍ, Salvador. Cancionero Musical de la Provincia de Castellón, València, 1990, pàg. 297. A partir del testimoni dels germans Lorenzo i Francisco Berbís Ginés.

- Versió sonora a l'Archivo sonoro de mísica y literatura popular Fermín Pardo, cinta 79-B (ca.1986). Una dolçaina i un tabal.

Totes tres versions es presenten com a melodia introductòria associada a una versió de la tocata coneguda actualment com "Eixida de la Creu".


De Joan Blasco:

- Versió transcrita a compàs 6/8 amb el títol "Marxa de processó" a BLASCO, Juan. Método de dulzaina, València, 1983, pàg. 42. Per a una dolçaina.

- Versió transcrita a compàs 6/8 amb el títol "Tocata de processó" a BLASCO, Juan. Método de dulzaina, València, 1983, pàg. 42. Per a una dolçaina.

- Versió sonora a BLASCO, Juan. La dolçaina, 1979, pista 24. Amb el títol de "Tocata de processó" és una versió a tabal i dues dolçaines a partir de terceres paral·leles de l'obra homònima recollida al seu mètode.


De Diego Ramón:

- Versió transcrita a compàs 6/8 amb el títol "Marxa de processó. Corpus de València" a RAMÓN i LLUCH, Diego. Recull de cançons i tocates del nostre País per a l'ensenyament de la dolçaina. 1er nivell. Algemesí, 1980, pàg. 14. Transcripció seguint el sistema Kodály. Més enllà d'aquesta diferència en la forma de notació, és coincident amb l'obra homònima del mètode de Blasco.



D'Eliseo Ribelles Garcés:

- Versió transcrita amb el títol "Tocata de processó" a RIBELLES GARCÉS, Eliseu, Guillermo el Dolçainer. 2a part del cançoner popular de les Valls - Camp de Morvedre, Sagunt, 1994. pàg. 37, arranjada per a tres veus siguen la dolçaina dos la que porta el pes melòdic principal que és bàsicament la mateixa homònima recollida al mètode de Blasco però atressetant pràcticament tots els temps per encaixar-la en un 2/4.


De Xavier Ahuir:

- Versió transcrita amb el títol "Processó" amb compàs 6/8 a AHUIR, Xavier. Mètode de dolçaina, València, 1989, pàg. 48-49. Versió per a dues dolçaines i transcripció per al tabal. Tret d'alguna modificació puntual a la segon veu i a l'esquema rítmic del tabal és bàsicament la versió a dues veus enregistrada per Blasco en 1979.


De Xavier Richart:

- Versió transcrita. A compàs 3/4 amb el títol de "Processó" a RICHART, Xavier. Estudiant la dolçaina. Mètode i tècnica, València, 1992, pàg. 47. Inclou indicacions estructurals referents a l'organització de les frases.


De Pasqual Juan Rochera "Pasqualet de Vila-real":

- Versió sonora a dues dolçaines i tabal acompanyat de Joan Igual (dolçaina) i Ximo morón (tabal) a Xarxa Teatre, El dolçainer de Tales, 1986, pista 9. També la podeu trobar a Fonoteca de Materials, Antologia de la dolçaina i el tabal, vol. 31, 2012, pista 39, precedida de dues melodies més de processó. Existeix una transcripció a REIG, Jordi. La música tradicional valenciana. Una aproximació antropològica, València, 2011, pàg. 433.


De Francisco Jesús-Maria Romero "Paco Bessó":

- Versió amb el títol de "L'Anda" de l'arxiu personal de Paco Bessó. Transcripció a 6/8 per a dues dolçaines a terceres.



De Raimon Galiana:

- Versió per a una dolçaina transcrita a 4/4 amb el títol de "L'Anda" publicada a BESSÓ, Paco i GALIANA, Raimon. Musiques per a dolçaina. Processons, Alacant, 1995. Es tracta d'una versió de la de Baixauli amb els valors multiplicats per dos. 


Altres:

-Versió sonora localitzada a l'Archivo sonoro de mísica y literatura popular Fermín Pardo, cinta 83-B (ca.1986). Una dolçaina i un tabal. Sense especificació de procedència ni de transmissor.

-Versió en vídeo (fragment) interpretada pels dolçainers Paco Blasco i Toni Blasco. https://www.youtube.com/watch?v=a7ZmyhPR93U&t=53s (min.3'00-3'30 aprox.). Any 1991.

- Versió en vídeo (fragment) interpretada pels dolçainers Ernest Llorca i Josep Leto amb Ernest Llorca (fill) acompanyant al tabal. https://www.youtube.com/watch?v=a7ZmyhPR93U&t=53s (min. 4'00-4'58). Any 1991.




Comentaris

Pau Puig ha dit…
Bona aquesta també. Abraçades
Pau Llorca ha dit…
Esteu comentant-me alguns que teniu dificultats per llegir alguns caracters que apareixen al text. Es tracta de notació musical. Jo no tinc problema en llegir-ho al meu ordinador, supose que per què tinc la font (MusiSync) instal·lada, però en comprovar-ho altre equip he vist que eixos caracters concrets no es veuen.

A l'apartat referent a la versió de Baixauli, cap al final, on diu "... amb una brodadura a la nota inferior en una figuració de m" hauria d'aparèixer "amb una figuració de corxera i dues semicorxeres".

A l'apartat referent a la versió de Tales on diu "tempo que indica el transcriptor en q= 120" hauria de dir "negra=120"; i on diu "manté com a nota més llarga de tota l'obra (q+h)" vol dir "tota l'obra (negra + blanca).

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster
Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tradició... (Lopez Chavar…

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia o pe…

LA MOMA (1)

Aquest cap de setmana se celebra la festa del Corpus Christi (“cos de Crist” en llatí), una festivitat que es remunta als anys de la baixa edat mitjana quan va ser instituïda pel papa Urbà IV l’any 1262. A la ciutat de València, que en aquella data feia poc més de vint anys que havia estat conquerida per les hostes cristianes de Jaume I, les primeres celebracions no varen tenir lloc fins a 1355 tot i que no adquiriria assiduïtat fins a 1372. Això sí, la festa va constituir-se en el principal esdeveniment de la metròpoli valenciana on, a més de les connotacions religioses, esdevenia tota una mostra de força i de capacitat de convocatòria i participació per part de la societat civil ciutadana organitzada en gremis i parròquies.  En realitat la festa de Corpus s’hauria de celebrar tal diu com avui, dijous, la vuitada de Pentecosta (per als que no sou molt d’anar a missa, Pentecosta és cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, el que se sol dir Pasqua Granada o Pasqua de les Cire…