Passa al contingut principal

DOS ANYS FENT MEMÒRIA

Aquesta setmana es compleixen dos anys d'ençà que vaig començar l'aventura aquesta de fer un blog. Crec que és temps suficient per a fer una mirada enrere i comentar alguns aspectes que he observat o que m'han succeït i què em semblen especialment interessants.

Vaig engegar aquesta peripècia poc temps després de començar les classes de dolçaina al conservatori José Iturbi de València i no podria assegurar amb certesa quines varen ser en aquell moment les motivacions que m'empentaren a fer-ho. Feia temps, podríem dir que des de l'any 2002 que vaig acabar de cursar la carrera, que anava resseguint un projecte que tractara de forma global la Història de la dolçaina i el tabal. Vaig intentar-ho diverses vegades, fins i tot conserve un esborrany de més de 100 pàgines, però els resultats mai varen ser satisfactoris.
Els començaments varen ser complicats. Creia, ingènuament, que l'aparició d'un blog on es tractaren aspectes històrics i socials dels nostres instruments despertarien un gran interès entre els professionals, amateurs, mestres, alumnes, i afeccionats de tota mena. Però em vaig topar amb la realitat que deixaven entreveure les dades de les primeres entrades, i aquesta era devastadora. És cert que la primera entrada de la sèrie "Dolçaina vs Música Culta" va suscitar cert d'interès, comparticions a les xarxes socials, comentaris d'ànim i paraules d'alè donant suport a la iniciativa, però a mesura que passaren els dies l'efervescència inicial va anar minvant i la resta d'entrades corresponents a l'article amb prou feines aconseguien assolir el centenar de visites.

Estava decidit a deixar-ho córrer, fins i tot em vaig marcar un termini per a publicar les entrades que tenia a mig embastar, publicar un escrit per acomiadar-me i xapar el "xiringuito". La paciència mai no ha estat una de les meues virtuts. Però vaig reconsiderar la meua postura arran d'una conversa que vaig mantenir amb Xavier Richart:
Però tu a quin país t'has pensat que vius? -em va etzibar de primeres- La teua feina és necessària, fes-la amb rigor i, sobretot, tingués un discurs coherent... I d'ací a deu anys igual tens sort i comencen a fer-te cas.
Tenia raó. En unes setmanes la cosa va començar a millorar i cap a principis de juny vaig publicar el que seria el primer hit del blog. Coincidint amb la celebració de la festa de Corpus de l'any 2015 vaig penjar un article dividit en tres entades sota el títol de "La Moma" que, en la meua opinió, és un dels més complets del blog. Especial ressò va tenir la seua primera part on tractava d'una tacada diversos aspectes referits a la citada dansa en l'actualitat: la indumentària i la seua simbologia, el paper dels diversos actors, les diferents passades del ball i el seu significat, la melodia de la dolçaina, el ritme del tabal... I això va fer que despertara l'interès d'un gran ventall de públic. No debades encara figura al cim del top ten d'entrades més visitades. Les altres dues entrades que componen l'article també varen tindre un èxit notable però ni de bon rondal s'apropen el que va suposar aquell escrit inicial.
El següent gran èxit del blog va ser l'article dedicat a la coneguda cançó "Ramonet... Si vas a l'hort" i la seua versió per a dolçaina. En poques hores va superar tots els rècords i encara n'ostenta alguns, com el de ser l'entrada amb major nombre comparticions al facebook. Vaig publicar-lo a principis del 2016 esperonat per les brutals crítiques que s'estaven abocant en la premsa i les xarxes socials arran de la celebració de la Cavalcada de la Infantesa que va tenir lloc a la ciutat de València pocs dies abans. A més dels delirants insults que es proferiren contra l'organització, els assistents, els participants i contra l'ajuntament de la ciutat, no tardaren en fer acte de presència els profetes apocalíptics augurant la fi propera de la cultura valenciana amb el seu habitual mantra de "se quieren cargar las tradiciones". L'objectiu era mostrar com s'assumeixen i s'evoquen amb rotunditat determinats conceptes com "tradició", "autenticitat" o "antiguitat", i com són aplicats alegrement sense parar-se a pensar en la veracitat de les argumentacions que s'esgrimeixen. Molts se sorprengueren en assabentar-se que una peça tan suposadament genuina i tan arrelada com "el Ramonet" ni és valencià ni molt menys antic, però sospite que pocs d'aqueixos s'han plantejat reconsiderar -ni que fóra per una qüestió d'integritat intel·lectual- els seus postulats. Com digué J. L. Martin Vigil "sempre serà major el nombre de bàrbars que el de grecs...".
I és que molts d'aquests que s'autoproclamen defensors de vés a saber què, han fet cas omís al blog. En són lectors, em consta, però ni comenten, ni difonen les entrades, ni són tan sols per fer "clic" al m'agrada en les xarxes socials. No tenen cap inconvenient en escampar teories delirants relacionades amb la llengua i la cultura dels valencians, però quan els demostres que des del segle XVIII la dolçaina i el tabal apareixen testimoniats com "la música del país" o comentes l'ús del terme "dolçaina" a tot l'àmbit lingüístic català des del segle XIV, la cosa ja comença a provocar-los reaccions cutànies. Al final de la partida, la trista realitat és que a ells la cultura els importa un ral. Parafrasejant a Joan fuster, ens la volen acorralar al reducte folklòric. Si alguna vegada tenen un mínim interès en la dolçaina i el tabal és per a parar la mà i cobrar, o lluir palmito en les festes dels seus pobles.
Encara més curiós és el que ha ocorregut a l'altra vora del sequiol. Hi ha gent que s'ompli el pap reclamant que les institucions han de fer açò o allò, que s'ha de promoure la cultura, que s'ha de patrocinar no sé què... Però quan algú, per iniciativa pròpia i amb el que suposa de despesa diners i la inversió d'hores, pretén tirar endavant aquest projecte es topa amb el més absolut dels silencis i amb la censura encoberta. Hi ha pàgines d'aquestes que suposadament s'encarreguen de la difusió del tabal i la dolçaina que han tardat gairebé dos anys en fer-se ressò de l'existència del blog, també hem consta que ha estat el suport documental per a la realització de xarrades fins i tot fent servir imatges extretes directament però que els ponents no han tingut la deferència de citar-lo com a font... Vosaltres s'ho fareu.
Però cal ser justos. Amb el pas del temps molts han donat suport al blog i l'han difós als seus perfils de les xarxes socials o l'han recomanat als seus alumnes. També cal agrair els comentaris i aportacions que ja siga per escrit o de forma oral han anat sumant-se als continguts del blog, i que han ajudat a enriquir-lo. Parlem d'intèrprets referents a les seues comarques o al conjunt del País, però també gent sense tant renom que ha entès la importància de difondre les informacions que ací s'aboquen més que siga per tal d'iniciar un debat.

En qualsevol cas, un dels objectius que han anat conformant-se a mesura que he redactat les entrades del blog ha estat aquest: posar en qüestió algunes de les sentencies que han estat habitualment acceptades, ja fora per manca d'informació o simplement per vanaglòria de la ignorància. Si ho he aconseguit o no, és una cosa que ho deixe al vostre judici.
Amb el pas de les entrades he anat canviant també el mode d'enfocar els articles. En un principi vaig agafar-m'ho com un exercici de reflexió personal basant-me en les meues vivències, primer com a tabaleter -d'ací el nom del blog- i després com a dolçainer, tot contrastant-ho en les dades que trobava ací i allà. Però a poc a poc he intentat donar-li una forma més completa i oferir una visió més extensa afegint, sempre que s'ha pogut, una introducció que reflectira la realitat històrica del moment al qual es refereix l'article per tal de mostrar una perspectiva més amplia i ajudar a comprendre els fets analitzats.
Els articles de caràcter personal, però, persisteixen. En destacaré dos: el de "Aforismes paterns" (publicat a setembre de 2015) i el de "Llorca, el dolçainer" (publicat entre novembre i desembre de 2015). Pot ser dos dels que més orgullós estic de tota la meua producció "blogistica". El primer va suposar un gran èxit al seu moment. Era una entrada lleugera on reflectia en forma de "frases lapidàries" aquelles reflexions que al llarg dels anys vaig anar recollint del meu pare en relació a la dolçaina i a l'ofici de dolçainer. A alguns els va semblar curiós, a altres divertit, però el més important és que molts es varen identificar amb la majoria de les afirmacions que allí es feien. El segon, dividit en cinc entrades, no va tenir tant d'èxit, però tampoc era aquell l'objectiu. En realitat, com dic al començament de l'article "m'he decidit a treure-ho a la llum, no amb la intenció d’il·lustrar a ningú sinó amb l’objectiu d’informar-me a mi mateix". Em va venir molt bé en l'àmbit personal enfrontar-me amb els paranys de la memòria i posar en ordre algunes idees. També, a nivell del públic general, crec que ajuda a reflectir les motivacions i vivències de molts dolçainers que començaren a tocar a finals de la dècada dels 70 i principis dels 80 del segle XX.
Per la meua part sols queda acomiadar aquesta entrada donant-vos les gràcies als que haveu ajudat a fer créixer aquest projecte. Jo per la meua part seguiré treballant en la mesura que puga dedicar-li temps i recursos. Està la feina, els estudis, la família i els projectes paral·lels que cal atendre i que ja estic postergant massa... Però també em queden molts temes per tractar des d'aquestes pàgines. Seguirem....






Comentaris

Luis Sanz Ruiz ha dit…
Doncs, l'enhorabona. Això de rebre per tots els costats em sona de quan publicava a elclubdeladolsaina.com fa vora quasi 20 anys, mare!
Hipòlit Agulló ha dit…
Pau, un gran Treball el que estàs fent, rigorós, seriós, contrastat i ben documentat. Al nostre mon necessitem de persones com tu, llàstima que no tingues un major recolzament de la gent i d'entitats, com per exemple, la Federació Valenciana de dolçainers i tabaleters o la mateixa administració (igual caldria tocar-los a la porta).

Per la meua part, t'anime a seguir aportant-nos el teu fantàstic treball i perquè no, a curt termini fer una publicació la que seria d'obligada lectura per a tots els estudiants i amants del mon de la dolçaina.

Mostrar-te la meua admiració i dir-te que sempre ens quedarà camí per anant fent...

Endavant!

Forta abraçada.
Hipòlit.
Eva xaramitera ha dit…
Des del mur de la colla El Cocó i des del meu mur sempre he estat disposada a fer difusió del teu blog.... Perquè fas falta, perquè és necessari tenir materials, documentació i informació, perquè la dolçaina no és un instrument com qualsevol altre, és el nostre instrument amb totes les connotacions, amb tot el sentiment i també amb tot el menyspreu que carrega a les esquenes. Perquè està als conservatoris però no hi ha treballs seriosos ni bibliografia específica per estudiar la història, i l'etnomusicologia de l'instrument, perquè les mancances que tenim són massa grans i hi ha molt per fer encara. Per tant, continua endavant fent bona feina com tu saps fer.

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o