Passa al contingut principal

"LO TABALET" DE TEODORO LLORENTE I OLIVARES

Repassant la bibliografia, qualsevol amb quatre lectures pot adornar-se'n d'una sèrie de tòpics que amb major o menor assiduïtat van repetint-se d'uns autors a altres. Un d'aquests llocs comuns és la consideració del segle XIX com l'època daurada de la dolçaina. No està gens clar, però, quins són els motius que condueixen a concloure que aquesta centúria va ser especialment prolífica pel que fa a nombre d'intèrprets o la qualitat d'aquests. Però el que sí que és indubtable és que, possiblement junt amb les dues primeres dècades del segle XX, és el període de temps del qual més notícies i referències ens han quedat al respecte als nostres instruments i dels seus intèrprets.
Açò és fonamentalment conseqüència de dos motius que no necessàriament van lligats a la proliferació de sonadors o a la millora en el nivell interpretatiu d'aquests: en primer lloc l'augment de publicacions de premsa escrita que ofereixen una interessant cabdal de dades referents als dolçainers i els seus àmbits d'actuació. I per altre costat, l'assumpció -especialment per part de les capes cultes urbanes- dels pressupostos romàntics que s'estenien al llarg i ample d'Europa que veien en els elements lligats a la música tradicional un motiu d'afirmació cultural i nacional. No és casualitat que siga en eixe segle quan comencen a realitzar-se les primeres transcripcions a paper de músiques tradicionals i començara a desenvolupar-se la música nacionalista.
En aquest sentit, lletraferits adscrits en major o menor mesura a la Renaixença valenciana posaren el focus en la dolçaina i el tabal, i per extensió en els seus intèrprets, fins a convertir-los en una mena de símbol nacional. Contalles dramàtiques, articles laudatoris... però com a bons romàntics va ser en la poesia on abocaren les més joioses paraules: versos tràgics, poemes pseudohistòrics, estrofes humorístiques... Varen generar al voltant de la figura del dolçainer i del tabaleter una mena d'aura mística, convertint-los en els dipositaris de les essències de l'estirp valenciana. És cert que hi hagué excepcions a la mateixa centúria, com certs comentaris relativament àcids per part de Joaquim Gadea, els dobles sentits de Bernat i Baldoví o la lectura entre línies d'alguns versos apareguts als sainets d'Eduard Escalante... Amb tot, majoritàriament va esdevenir-se una mena de sacralització profana que, a qualsevol amb una mica de consciència que visca el dia a dia des de dins del col·lectiu, faria envermellir.
Seria en aquest context quan l'any 1886 apareix publicat al Almanaque de Las Provincias el poema "Lo Tabalet", obra del patriarca de la Renaixença valenciana Teodor Llorente i Olivares:

Febrós, ple de basques, un pobre agüelet,
del llit mitj alsant-se, li dia a son nét:
«Se fa ja tot negre;
tinch por y tinch fret:
repica l’alegre
festiu tabalet.

Com tu, fill meu, era: vuit anys jo tenia;
mon pare –¡sant home!– me va dir un dia:
–“Avui vullch donar-te mon únich tesor”.
Y al coll me penjava –¡quin goig y alegria!–
aqueixe que anyore tabal d’argent y or.

Prenguí les baquetes ab mans tremoloses;
així que feriren la caixa ductoses,
l’alegre redoble sonà, y llansí un crit:
¡Quan bé repicaven les notes joyoses!
Millor repicava mon cor dins del pit.

¡Repichs d’esperansa, de glòria y de festa,
ompliu, ompliu sempre mon cor y ma testa!
¡Soneu a la vora del meu trist capsal!
¡Sol bé que desije! ¡Sol goig que ja·m resta!
Siau de mon trànsit la marja trionfal.

Vestit tot de pana, y ab pas curt y noble,
davant de mi anava l’altiu donsainer:
quant prop, fent la via, ja estàvem del poble,
soltava jo als ayres l’alegre redoble,
y eixia a l’encontre l’estol bullanguer.

Les dones cridaven, lladraven els gosos;
al fi, la donsaina, de tons clamorosos,
les purnes llansava que inflamen los cors:
¡Quin goig quan creuàvem, trionfants y gloriosos,
la plasa enramada de murta y de flors!

La gent, ¡com omplia balcons y finestres!
¡Quants pasos ballaven, seguint als seus mestres,
de flochs plens y randes, los vius tornejants!
¡Y que moxigangues formaven tan destres,
als muscles dels jóvens muntant els infants!

Rumbosos clavaris –Déu paga estes obres–
bescuits repartien als richs com als pobres;
a vol les campanes sonaven arreu;
y enmitj aixecant-se de dos canelobres
sortia del temple, pausada, la creu.

Als nens en los brassos alsaven les mares:
en llargues ringleres formats los cofrares,
cuberts desfilaven de negres ringots;
darrere, els que porten la lley en les vares,
y els tendres acòlits, y els vells sacerdots.

Enmitj de garlandes, de lliris y roses,
¡quan bé resplendien, en andes llustroses,
la Verge divina o el sant titular!
¡Y com esclataven les traques rabioses,
y “¡Vítor!” cridava la gent al passar!

Al vespre, ¡que falles!, ¡quins balls!, ¡que alegria!
Mesclant llum y fosca, juntant nit y dia,
per l’ayre volava xiulant lo cohet;
lo món tremolava, lo cel s’encenia;
y ni un punt parava lo meu tabalet!

Repica, repica, repica sens treua
mon nét: és ma glòria la música teua;
morí mon bon pare; també·l teu morí!
Fill meu, en tes venes, renaix la sanch meua:
repica sens treua, repica sens fi.

Repica, y may paren los teus grats redobles;
encenguen alegres en tots los cors nobles
lo sant entusiasme que inflama'l cor meu;
y estenguen gojosos per viles y pobles
l’amor de la terra, la glòria de Déu».

Així el vell parlava,
mitj cego y mitj sort;
lo nét repicava
plorant sens conhort.
De pronte llansava
un crit agre y fort;
a l’abi abrassava,
¡y estava ja mort!

Teodoro Llorente i Olivares (1836 - 1911) va nàixer a la ciutat de València al si d'una família de juristes. Advocat, periodista i polític -va ser tres vegades diputat pel Partit Conservador al Congrés- va esdevenir la figura literària més representativa de la Renaixença Valenciana. Possiblement com a conseqüència dels seus orígens burgesos -grup social fortament castellanitzat a la ciutat de València- va reservar l'ús de la llengua catalana per a la seua producció literària mentre que feia servir el castellà en la seua activitat periodística i en molts aspectes de la seua vida personal, com la correspondència preeminentment escrita en castellà fins i tot amb autors que sabem positivament que eren catalanoparlants.


Malgrat que la seua figura és un focus freqüent de manipulacions i tergiversacions per part del blaverisme més ranci, el ben cert és que Llorente va ser un ferm defensor de la unitat de la llengua, per més que discrepara de la denominació global de llengua catalana decantant-se, com un elevat nombre d'autors noucentistes, per la de llemosí o llengua llemosina. Sovint se li ha criticat una certa doble cara i un punt d'ambigüitat a l'hora de confrontar aquests temes, especialment quan se'l compara amb l'actitud del seu fill i hereu Teodoro Llorente i Falcó qui mai va defugir la polèmica i es va expressar amb rotunditat i sense ambages:
Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia són una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna (Las Provincias del dia 14 de maig de 1930, pàg. 1).
Amb tot, Teodoro Llorente i Olivares no poques vegades va manifestar-se en favor de la unitat de la llengua, tant a l'àmbit privat com al públic, fins al punt que va assistir en qualitat de President d'Honor al Ier Congrés de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona l'any 1906. Al periòdic Las Provincias se'n feien ressò de l'esdeveniment i de la participació del seu director:
El vicepresidente de la "Associació de Lectura Catalana" leyó la siguiente poesía, escrita ex profeso para aquel acto por el insigne poeta valenciano. D. Teodoro Llorente:
Germans de la gloriosa Catalunya,
els de l’illa Daurada y Roselló,
els d’Alguer, que separa'l mar y allunya,
pero l’oblit de vostre orige, no;
per a recort d’aquest venturós día,
per la partida solament amarch,
Valencia una abrassada vos envía
arborant com penó de germanía
la llengua d’Àusias March.
La ovación tributada al insigne literato valenciano fue calurosísima y entusiasta. El Sr. Llorente se levantó, agradeciendo, con un saludo al público, las muestras de simpatía que se le prodigaron (Las Provincias del dia 20 d'octubre de 1906, pàg. 1).
Assistents al Ier Congrés d ela Llengua Catalana amb Teodor Llorente
al front (Barcelona, 1906)
No hi havia, però, cap connotació política. La Renaixença valenciana en general -i el sector encapçalat per Llorente més que cap altre- mai es va caracteritzar pel seu activisme nacionalista sinó més aviat per un apoliticisme intencionat. Mirant de reüll amb recel -quan no amb un rebuig tàcit- el caire polític que adquiria la Renaixença catalana, els autors que conformaren el gruix d'aquest moviment al País Valencià, conservadors en un elevat nombre, es limitaren a una reivindicació en favor de la recuperació en l'ús literari de la llengua i en l'assentament i consolidació d'una sèrie de trets culturals fonamentalment representats en escenaris i contextos costumistes. Però poques vegades varen travessar el llindar del regionalisme de base espanyolista en favor d'una construcció nacional valenciana.
...aún conservamos y cultivamos más el amor de nuestras glorias, de nuestras tradiciones, lo que hay de poético y de pintoresco en nuestras fiestas, y con todo ello, como elemento principal, el dulce idioma que con afectuoso calificativo llamamos materno, (...) sin que este cultivo de nuestra lengua regional significase hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional, por nosotros igualmente querido, ni mucho menos la pretensión absurda de restringir su uso, cada día más indispensable (Las Provincias del dia 18 de novembre de 1908).
Aquesta composició titulada "Lo Tabalet", construïda principalment a base de quintets d'art major i rima consonant, va tenir una certa acceptació fins al punt que va ser publicat fins a cinc vegades encara en vida de l'autor. Després de la seua publicació l'Almanaque, al febrer d'aquell mateix any seria publicada al setmanari vigatà La Veu del Montserrat. Posteriorment apareixeria diversos poemaris: Nou Llibret de versos (València, 1902), Poesies Triades (Barceona 1906) i de nou reapareixeria en la cinquena edició del Nou llibret de Versos (València, 1909) (Roca, 2013: 376).
És una clara mostra d'allò tan "poético y pintoresco de nuestras fiestas" que mereixia la lloa dels romàntics i acumula una sèrie de tòpics, alguns concrets i altres més abstractes, que han impregnat per dècades la societat valenciana i que encara romanen latents en el subconscient de molts dels nostres conciutadans. Lluny del patetisme que representava la figura de Dimoni descrita per Blasco Ibáñez, les referències a la dolçaina i el tabal que esquitxen l'obra de Teodor Llorente són amables, agradables, i idealitzen els nostres instruments com a custodis del caràcter viu i alegre de les gents que l'escolten.
En aquest poema, l'instrument deixa de ser un element inert per adquirir dimensions simbòliques, un objecte gairebé màgic dipositari i custodi de les essències valencianes. És considerat per l'avi com "mon unich tresor", almenys l'únic digne de ser llegat al net abans que li esdevinga la mort per tal d'assegurar la continuïtat i la pervivència d'aquest esperit valencià heretat dels ancestres: "Fill meu, en tes venes, renaix la sanch meua: / repica sens treua, repica sens fi".
El so de tabal es constitueix com una mena de bategar del cor col·lectiu "Repichs d’esperansa, de glòria y de festa" que va inexorablement lligat al caràcter i l'esperit valencians. Moltes vegades es detecta aquesta hipèrbole dintre de l'obra de Llorente:
...com eixe interior goig que sentim tots els fills d’esta terra cuant escoltem la veu de la donsaina y el repic del tabalet (Las Provincias del dia 20 de març de 1909, pàg. 1).
El mateix ocorre amb el so de la dolçaina, tan viu i ple d'energia, injector de l'empenta i el geni valencià tan definitori que "al fi, la donsaina, de tons clamorosos, / les purnes llansava que inflamen los cors". Novament és una figura retòrica àmpliament usada per Llorente al llarg de la seua producció:
...afiligranan con grecas y arabescos de luz el chorro de fuego que arroja la donsaina sobre los entusiasmados campesinos (Llorente,T. Valencia. Barcelona, 1889. pàg. 450).
D'aquesta manera, la dolçaina i el tabal es converteixen en portadors i transmissor de sentiments que fan avalotar les ànimes. Les escenes no estan localitzades geogràficament, amb la qual cosa les imatges descrites són aplicables a multitud de contrades, estenent així la idea de comunió al conjunt dels valencians. El marc rural esdevingut com a esfera idíl·lica contribueix a l'ambientació plaent, alegre i festívola que l'autor vol transmetre com a elements inherents al caràcter dels natius. Una mena de locus amoenus a la levantina on no hi ha conflicte, no hi ha reivindicacions, no hi ha tragèdia... Sols la innocència i la joia d'unes gents que gaudeixen de la vida en la seua expressió més senzilla.
El dolçainer i el tabaleter esdevenen així en el nucli i eix de l'engranatge sobre el qual es desenvolupa la celebració, és a dir, es constitueixen com l'element central del fet col·lectiu que representa la festa. Des d'abans d'entrar al poble ja s'intueix al dolçainer com una figura aglutinadora: "eixia a l'encontre l'estol bullanguer" diu Llorente referint-se a la munió d'infants que envolten als artistes fent cabrioles al seu pas. Els clavaris, encarregats de la festa, "bescuits repartien als richs com als pobres" simbolitzant la inclusió de totes les capes socials que poden gaudir per igual de la festa. Les danses, els balls rituals, les fogueres, els coets i traques, els actes religiosos... tots els esdeveniments tenen com a remor de fons que els acompanya, com a nexe comú dintre del marc de la festa, la música del tabal i la dolçaina: "ni un punt parava lo meu tabalet".
Com hem comentat línies més amunt, els noucentistes valencians convertiren el tabal i la dolçaina en un dels seus llocs comuns a l'hora d'il·lustrar el que ells entenien que havia de ser el caràcter dels valencians. No és aquesta l'única mostra de poesia de la Renaixença on es detecten aquests elements i aquests posicionaments ideològics fent servir els nostres instruments com a emblema. El donsainer de Gandia de Francesc Badenes i Dalmau o, molt especialment La Donsayna Valenciana de Victor Iranzo incidirien també en aquestes qüestions.
Escena del monument a Teodoro Llorente a la ciutat de València

BIBLIOGRAFIA
BLASCO, Ricard. "Llengua i Patria al País Valencià durant la Renaixença" dintre de Caplletra nº4, València, 1988.
LLORENTE, Teodoro. Poesia Valenciana completa, València, 1983.
ROCA, Rafael. Teodoro Llorente. Obra valenciana completa. València, 2013.
SALVADOR, Vicent. "El pensament lingüístico-literari de Teodoro Llorente" dintre de Caplletra nº4, València, 1988.

VILLAFRANCA, Encarna. Teodor Llorente. Patriarca de la Renaixença. Alacant, 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o