Repassant
la bibliografia, qualsevol amb quatre lectures pot adornar-se'n d'una
sèrie de tòpics que amb major o menor assiduïtat van repetint-se
d'uns autors a altres. Un d'aquests llocs comuns és la consideració
del segle XIX com l'època daurada de la dolçaina. No està
gens clar, però, quins són els motius que condueixen a concloure
que aquesta centúria va ser especialment prolífica pel que fa a
nombre d'intèrprets o la qualitat d'aquests. Però el que sí que és
indubtable és que, possiblement junt amb les dues primeres
dècades del segle XX, és el període de temps del qual més notícies
i referències ens han quedat al respecte als nostres instruments i
dels seus intèrprets.
Açò
és fonamentalment conseqüència de dos motius que no necessàriament
van lligats a la proliferació de sonadors o a la millora en el
nivell interpretatiu d'aquests: en primer lloc l'augment de
publicacions de premsa escrita que ofereixen una interessant cabdal
de dades referents als dolçainers i els seus àmbits d'actuació. I
per altre costat, l'assumpció -especialment per part de les capes
cultes urbanes- dels pressupostos romàntics que s'estenien al llarg
i ample d'Europa que veien en els elements lligats a la música
tradicional un motiu d'afirmació cultural i nacional. No és
casualitat que siga en eixe segle quan comencen a realitzar-se les
primeres transcripcions a paper de músiques tradicionals i començara
a desenvolupar-se la música nacionalista.
En
aquest sentit, lletraferits adscrits en major o menor mesura a la
Renaixença valenciana posaren el focus en la dolçaina i el tabal, i
per extensió en els seus intèrprets, fins a convertir-los en una
mena de símbol nacional. Contalles dramàtiques, articles
laudatoris... però com a bons romàntics va ser en la poesia on
abocaren les més joioses paraules: versos tràgics, poemes
pseudohistòrics, estrofes humorístiques... Varen generar al voltant
de la figura del dolçainer i del tabaleter una mena d'aura mística,
convertint-los en els dipositaris de les essències de l'estirp
valenciana. És cert que hi hagué excepcions a la mateixa
centúria, com certs comentaris relativament àcids per part de
Joaquim Gadea, els dobles sentits de Bernat i Baldoví o la lectura
entre línies d'alguns versos apareguts als sainets d'Eduard
Escalante... Amb tot, majoritàriament va esdevenir-se una mena de
sacralització profana que, a qualsevol amb una mica de consciència
que visca el dia a dia des de dins del col·lectiu, faria
envermellir.
Seria
en aquest context quan l'any 1886 apareix publicat al Almanaque de
Las Provincias el poema "Lo Tabalet", obra del
patriarca de la Renaixença valenciana Teodor Llorente i Olivares:
Febrós,
ple de basques, un pobre agüelet,
del
llit mitj alsant-se, li dia a son nét:
–«Se
fa ja tot negre;
tinch
por y tinch fret:
repica
l’alegre
festiu
tabalet.
Com
tu, fill meu, era: vuit anys jo tenia;
mon
pare –¡sant home!– me va dir un dia:
–“Avui
vullch donar-te mon únich tesor”.
Y
al coll me penjava –¡quin goig y alegria!–
aqueixe
que anyore tabal d’argent y or.
Prenguí
les baquetes ab mans tremoloses;
així
que feriren la caixa ductoses,
l’alegre
redoble sonà, y llansí un crit:
¡Quan
bé repicaven les notes joyoses!
Millor
repicava mon cor dins del pit.
¡Repichs
d’esperansa, de glòria y de festa,
ompliu,
ompliu sempre mon cor y ma testa!
¡Soneu
a la vora del meu trist capsal!
¡Sol
bé que desije! ¡Sol goig que ja·m resta!
Siau
de mon trànsit la marja trionfal.
Vestit
tot de pana, y ab pas curt y noble,
davant
de mi anava l’altiu donsainer:
quant
prop, fent la via, ja estàvem del poble,
soltava
jo als ayres l’alegre redoble,
y
eixia a l’encontre l’estol bullanguer.
Les
dones cridaven, lladraven els gosos;
al
fi, la donsaina, de tons clamorosos,
les
purnes llansava que inflamen los cors:
¡Quin
goig quan creuàvem, trionfants y gloriosos,
la
plasa enramada de murta y de flors!
La
gent, ¡com omplia balcons y finestres!
¡Quants
pasos ballaven, seguint als seus mestres,
de
flochs plens y randes, los vius tornejants!
¡Y
que moxigangues formaven tan destres,
als
muscles dels jóvens muntant els infants!
Rumbosos
clavaris –Déu paga estes obres–
bescuits
repartien als richs com als pobres;
a
vol les campanes sonaven arreu;
y
enmitj aixecant-se de dos canelobres
sortia
del temple, pausada, la creu.
Als
nens en los brassos alsaven les mares:
en
llargues ringleres formats los cofrares,
cuberts
desfilaven de negres ringots;
darrere,
els que porten la lley en les vares,
y
els tendres acòlits, y els vells sacerdots.
Enmitj
de garlandes, de lliris y roses,
¡quan
bé resplendien, en andes llustroses,
la
Verge divina o el sant titular!
¡Y
com esclataven les traques rabioses,
y
“¡Vítor!” cridava la gent al passar!
Al
vespre, ¡que falles!, ¡quins balls!, ¡que alegria!
Mesclant
llum y fosca, juntant nit y dia,
per
l’ayre volava xiulant lo cohet;
lo
món tremolava, lo cel s’encenia;
y
ni un punt parava lo meu tabalet!
Repica,
repica, repica sens treua
mon
nét: és ma glòria la música teua;
morí
mon bon pare; també·l teu morí!
Fill
meu, en tes venes, renaix la sanch meua:
repica
sens treua, repica sens fi.
Repica,
y may paren los teus grats redobles;
encenguen
alegres en tots los cors nobles
lo
sant entusiasme que inflama'l cor meu;
y
estenguen gojosos per viles y pobles
l’amor
de la terra, la glòria de Déu».
Així
el vell parlava,
mitj
cego y mitj sort;
lo
nét repicava
plorant
sens conhort.
De
pronte llansava
un
crit agre y fort;
a
l’abi abrassava,
¡y
estava ja mort!
Teodoro
Llorente i Olivares (1836 - 1911) va nàixer a la ciutat de València
al si d'una família de juristes. Advocat, periodista i polític -va
ser tres vegades diputat pel Partit Conservador al Congrés- va
esdevenir la figura literària més representativa de la Renaixença
Valenciana. Possiblement com a conseqüència dels seus orígens
burgesos -grup social fortament castellanitzat a la ciutat de
València- va reservar l'ús de la llengua catalana per a la seua
producció literària mentre que feia servir el castellà en la seua
activitat periodística i en molts aspectes de la seua vida personal,
com la correspondència preeminentment escrita en castellà fins i
tot amb autors que sabem positivament que eren catalanoparlants.
Malgrat
que la seua figura és un focus freqüent de manipulacions i
tergiversacions per part del blaverisme més ranci, el ben cert és
que Llorente va ser un ferm defensor de la unitat de la llengua, per
més que discrepara de la denominació global de llengua catalana
decantant-se,
com un elevat nombre d'autors noucentistes, per la de llemosí
o llengua llemosina. Sovint se li ha criticat una certa doble
cara i un punt d'ambigüitat a l'hora de confrontar aquests temes,
especialment quan se'l compara amb l'actitud del seu fill i hereu
Teodoro Llorente i Falcó qui mai va defugir la polèmica i es va
expressar amb rotunditat i sense ambages:
Es
indudable que las lenguas
que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia són una misma. Sobre
esto no hay discrepancia
alguna (Las
Provincias del dia
14 de maig de 1930, pàg. 1).
Amb
tot, Teodoro Llorente i Olivares no poques vegades va manifestar-se
en favor de la unitat de la llengua, tant a l'àmbit privat com al
públic, fins al punt que va assistir en qualitat de President
d'Honor al Ier Congrés de la Llengua Catalana celebrat a
Barcelona l'any 1906. Al periòdic Las Provincias se'n feien
ressò de l'esdeveniment i de la participació del seu director:
El
vicepresidente de la "Associació de Lectura Catalana" leyó
la siguiente poesía, escrita ex profeso para aquel acto por el
insigne poeta valenciano. D. Teodoro Llorente:
Germans
de la gloriosa Catalunya,
els
de l’illa Daurada y Roselló,
els
d’Alguer, que separa'l mar y allunya,
pero
l’oblit de vostre orige, no;
per
a recort d’aquest venturós día,
per
la partida solament amarch,
Valencia
una abrassada vos envía
arborant
com penó de germanía
la
llengua d’Àusias March.
La
ovación tributada al insigne literato valenciano fue calurosísima y
entusiasta. El Sr. Llorente se levantó, agradeciendo, con un saludo
al público, las muestras de simpatía que se le prodigaron (Las
Provincias del dia 20 d'octubre de 1906, pàg. 1).
Assistents al Ier Congrés d ela Llengua Catalana amb Teodor Llorente al front (Barcelona, 1906) |
No
hi havia, però, cap connotació política. La Renaixença valenciana
en general -i el sector encapçalat per Llorente més que cap altre-
mai es va caracteritzar pel seu activisme nacionalista sinó més
aviat per un apoliticisme intencionat. Mirant de reüll amb recel
-quan no amb un rebuig tàcit- el caire polític que adquiria la
Renaixença catalana, els autors que conformaren el gruix d'aquest
moviment al País Valencià, conservadors en un elevat nombre, es
limitaren a una reivindicació en favor de la recuperació en l'ús
literari de la llengua i en l'assentament i consolidació d'una sèrie
de trets culturals fonamentalment representats en escenaris i
contextos costumistes. Però poques vegades varen travessar el
llindar del regionalisme de base espanyolista en favor d'una
construcció nacional valenciana.
...aún
conservamos y cultivamos más el amor de nuestras glorias, de
nuestras tradiciones, lo que hay de poético
y de pintoresco en nuestras fiestas, y con todo ello, como elemento
principal, el dulce idioma que con
afectuoso
calificativo llamamos
materno, (...) sin
que este cultivo de nuestra lengua regional significase hostilidad ni
desvío hacia el glorioso
idioma nacional, por nosotros igualmente querido, ni mucho menos la
pretensión absurda de restringir su uso, cada día más
indispensable
(Las
Provincias del dia
18 de novembre de 1908).
Aquesta
composició titulada "Lo Tabalet", construïda
principalment a base de quintets d'art major i rima consonant, va
tenir una certa acceptació fins al punt que va ser publicat fins a
cinc vegades encara en vida de l'autor. Després de la seua
publicació l'Almanaque, al febrer d'aquell mateix any seria
publicada al setmanari vigatà La Veu del Montserrat.
Posteriorment apareixeria diversos poemaris: Nou Llibret de
versos (València, 1902),
Poesies Triades (Barceona 1906)
i de nou reapareixeria en la cinquena edició del Nou
llibret de Versos (València,
1909) (Roca, 2013: 376).
És
una clara mostra d'allò tan "poético y pintoresco de nuestras
fiestas" que mereixia la lloa dels romàntics i acumula una
sèrie de tòpics, alguns concrets i altres més abstractes, que han
impregnat per dècades la societat valenciana i que encara romanen
latents en el subconscient de molts dels nostres conciutadans. Lluny
del patetisme que representava la figura de Dimoni descrita
per Blasco Ibáñez, les referències a la dolçaina i el tabal que
esquitxen l'obra de Teodor Llorente són amables, agradables, i
idealitzen els nostres instruments com a custodis del caràcter viu i
alegre de les gents que l'escolten.
En
aquest poema, l'instrument deixa de ser un element inert per adquirir
dimensions simbòliques, un objecte gairebé màgic dipositari i
custodi de les essències valencianes. És considerat per l'avi com
"mon unich tresor", almenys l'únic digne de ser llegat al
net abans que li esdevinga la mort per tal d'assegurar la continuïtat
i la pervivència d'aquest esperit valencià heretat dels
ancestres: "Fill meu, en tes venes, renaix la sanch meua: /
repica sens treua, repica sens fi".
El
so de tabal es constitueix com una mena de bategar del cor col·lectiu
"Repichs d’esperansa, de glòria y de festa" que va
inexorablement lligat al caràcter i l'esperit valencians. Moltes
vegades es detecta aquesta hipèrbole dintre de l'obra de Llorente:
...com
eixe interior goig que sentim tots els fills d’esta terra
cuant escoltem la veu de la donsaina y el repic
del tabalet (Las
Provincias del dia 20 de març de 1909,
pàg. 1).
El
mateix ocorre amb el so de la dolçaina, tan viu i ple d'energia,
injector de l'empenta i el geni valencià tan definitori que "al
fi, la donsaina, de tons clamorosos, / les purnes llansava que
inflamen los cors". Novament
és una
figura retòrica àmpliament
usada per Llorente al llarg de la seua producció:
...afiligranan
con grecas y arabescos de luz el chorro de fuego que arroja la
donsaina
sobre
los entusiasmados campesinos
(Llorente,T. Valencia. Barcelona, 1889. pàg. 450).
D'aquesta
manera, la dolçaina i el tabal es converteixen en portadors i
transmissor
de sentiments que fan avalotar les ànimes. Les escenes no estan
localitzades geogràficament, amb la qual cosa les imatges descrites
són aplicables a multitud de contrades, estenent així la idea de
comunió al conjunt dels valencians.
El marc rural esdevingut
com a esfera idíl·lica contribueix
a l'ambientació plaent,
alegre i festívola que l'autor vol transmetre com a elements
inherents al caràcter dels
natius.
Una
mena de locus
amoenus a la levantina
on no
hi ha conflicte, no hi ha reivindicacions, no hi ha tragèdia...
Sols
la innocència i la joia d'unes gents que gaudeixen de la vida en la
seua expressió més senzilla.
El
dolçainer i el tabaleter esdevenen
així
en
el nucli
i eix de l'engranatge sobre el qual es desenvolupa la
celebració,
és
a dir, es constitueixen com l'element central del fet col·lectiu que
representa la festa.
Des d'abans d'entrar al poble ja s'intueix al dolçainer com una
figura aglutinadora: "eixia a l'encontre l'estol bullanguer"
diu Llorente referint-se a la munió d'infants que envolten als
artistes
fent cabrioles al seu pas.
Els
clavaris, encarregats de la festa, "bescuits repartien als richs
com als pobres" simbolitzant la inclusió de totes les capes
socials que poden gaudir per igual de la festa.
Les danses, els balls rituals, les fogueres, els
coets i traques,
els
actes
religiosos...
tots els esdeveniments tenen com a remor de fons que els acompanya,
com a nexe comú dintre del marc de la festa, la música del tabal i
la dolçaina:
"ni un punt parava lo meu tabalet".
Com
hem comentat línies més amunt, els noucentistes valencians
convertiren el tabal i la dolçaina en un dels seus llocs comuns a
l'hora d'il·lustrar el que ells entenien que havia de ser el
caràcter dels valencians. No
és aquesta l'única mostra de poesia de la Renaixença on es
detecten aquests elements i aquests posicionaments ideològics
fent servir els nostres instruments com a emblema.
El
donsainer de Gandia
de Francesc Badenes i Dalmau o, molt especialment La
Donsayna Valenciana
de Victor Iranzo incidirien
també
en
aquestes qüestions.
Escena del monument a Teodoro Llorente a la ciutat de València |
BIBLIOGRAFIA
BLASCO, Ricard. "Llengua
i Patria al País Valencià durant la Renaixença" dintre de
Caplletra nº4, València, 1988.
LLORENTE, Teodoro. Poesia
Valenciana completa, València, 1983.
ROCA, Rafael. Teodoro
Llorente. Obra valenciana completa. València, 2013.
SALVADOR,
Vicent. "El pensament lingüístico-literari de Teodoro
Llorente" dintre de Caplletra nº4, València, 1988.
VILLAFRANCA, Encarna. Teodor Llorente. Patriarca de la Renaixença. Alacant, 2012.
Comentaris