Passa al contingut principal

L’ANY DE LA POLCA (i 3)

POLQUES ALS ANTICS REPERTORIS
Es fa difícil esbrinar fins quina era la funcionalitat de les polques recollides als antics repertoris dels dolçainers: Els dolçainers de Tales, Los Leones d’Almedíjar, Bene Ripoll d’Alcoi, Camilo Ronzano de Sorita, etc. En aquest sentit són abundants els exemples de melodies de polca reunides a partir de les transcripcions realitzades al repertori heretat de finals del segle XIX i principis del XX.
Sovint fa la sensació de que són melodies molt conegudes a la seua època que el dolçainer incorpora al seu repertori. En ocasions inclouen lletra, la qual cosa afavoreix la comunió entre l’intèrpret i el públic. Aquest seria el cas de la polca La punta i el talón recollida del repertori de Camilo Ronzano i citada en altres fonts com Polca Pilé de Las Parras de Castellote:


La punta y el talón se baila con el pié,
que me ha salido un novio que se llama José,
José del alma mía y de mi corazón,
enseñame a bailar la punta y el talón.
Lletres molt semblants se’n documenten a altres polques com La punta i el tacón força habitual dintre del folklore canari, també a Córdoba i a Múrcia com a tonada infantil (Martín Escobar, M.J. i Garbajo Martínez, C. Cancionero infantil de la Región de Murcia, Múrcia, 2009. pàg. 661), com a cançó taurina -amb referències al matador Frascuelo- a Granada (Gil García, B. Cancionero taurino, popular y professional, Vol. I, Madrid, 1964. pag. 174), etc.
És en aquest context és on assoleixen gran popularitat determinades melodies com la Polca de la cervesa, també dita Polca del barril o El barrilito, una composició que data de l’any 1927 composada pel txec Jaromír Vejvoda amb el títol original de Modřanská polka Polca de Modřany, un dels suburbis de Praga-. Aquesta obra va assolir un èxit absolut a tota Europa i als EE.UU. des de mitjans dels anys 30 i, especialment, a partir de la II Guerra Mundial. Va ser tan popular que es documenten versions de les Andrews Sisters, Glenn Miller, Benny Goodman o Billie Holiday, entre molts altres. A més, apareix a nombrosos films com A night in Casablanca dels Germans Marx (1946).
Però pot ser el cas més paradigmàtic en aquest sentit és de la Polca de la Sierra de Espadán, melodia que és ens ha arribat com a herència del repertori de Los Leones d’Almedíjar. Els mateixos membres d’aquesta nissaga castellonenca realitzen un enregistrament sonor de l’obra als anys 80 on presenta una estructuració binària A-B que repeteix amb uns compassos de tabal entre una repetició i altra (Fonotèca de Materials – Alto Palancia, Música tradicional, vol. XI, pista. 30). La posterior transcripció del propi León Torres –aquesta vegada sota el títol de Polka nº2- respecta l’estructura binària però en aquest cas estableix un model on es repeteixen les dues seccions en forma 2A-2B (Torres, L. La escuela de dulzaineros “Los Leones” de Almedíjar, Almedíjar, 1989).


Temps després apareixerien diversos enregistraments sonors de versions d’aquesta polca com la d’Urbàlia Rurana (Rom i Café, 1994, pista 9) o la de Tres Fan Ball (Fadrina Poruga, 1994, pista 3). Ha estat transcrita per a dolçaina per X. Richart al seu Estudiant la dolçaina – Métode i tècnica (València, 1992, pàg. 72 i 155) i pel mateix autor junt amb C. Martí i R. Soriano a Estudiant la dolçaina- Mètode Elemental 4 (València, 2012. pàg. 48), en aquest cas canviant el començament anacrúsic pel tètic. També apareix publicada al número 4 d’una sèrie de quadernets que sota el títol genèric de Música per a dolçaina publicaren als anys 90 Paco Bessó i Raimon Galiana amb el curiós nom de Jim, Tom i Plim.

És important retenir aquest darrer nom per què en realitat, aquest és l’exemple d’una tonada força popular als anys 40 del segle XX a tot l’estat Espanyol i que va passar a formar part dels repertoris dels dolçainers. Tal i com ens informa el pitero d’Albacete, José Javier Tejada, l’origen d’aquesta Polca de la Sierra de Espadán el podem trobar en la cançó moderna Tim, Tom y Jim dels mallorquins  “Bonet de San Pedro y los siete de Palma” amb una antiguitat tan recent com la de 1945.


La Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana també recull una versió cantada i recollida a la població d’Altura que reprodueix aproximadament la primera estrofa de lletra popularitzada a la segon meitat dels anys 40 pel grup illenc (Fonotèca de Materials – Alto Palancia, Música tradicional, vol. XIII, pista. 47).

Tengo un novio que le llaman Tim,
al otro Tom y al otro Jim.
Todas las mañanas yo me voy con Jim
y se enfadan Tom y Tim
Ay, del ay, del ay, del ay
del ay con Tim, del ay con Tom, del ay con Plim!
Ay, del ay, del ay, del ay!
Del ay con Tim, del ay con Tom y Plim!

Cal aclarir que la melodia d’aquesta cançó tampoc és una creació original de Pedro Bonet Mir (1917 – 2002) –aquest era el nom reial de l’artista de Palma de Mallorca- sinó que es basa en un fox-trot del músic nord-americà Carson Jay Robinson (1890 – 1957) datat de l’any 1932 i que du per títol Ain’t ya comin’ out tonight?. L’any següent els també estatunidencs i artistes de music-hall “The Western Brothers” –Kenet Alfred Western (1899-1963) i Ernest George Western (1895-1969), que en realitat no eren germans sinó cosins prims- la varen popularitzar encara més en incloure-la al seu repertori i fer-la arribar a un públic més nombrós.


La cançó forma part de la cultura nord-americana on està fortament arrelada i és freqüent escoltar-la a pel·lícules i sèries provinents dels EE.UU. com en el cas del clàssic de 1946 It’s a wonderful life de Frank Capra on és un dels temes principals del film. De fet, és tan popular a aquell país que la primera frase també sona vàries vegades a un capítol de la sèrie d’animació The Simpsons (Krusty es cancelado, Temp. 4a, cap. 22). 

Fins i tot el mateix Bruce Springsteen la va incloure al seu repertori sota el títol Buffalo Gals, en la gira que va realitzar amb “ The Seeger Sessions Band” arran de la publicació del disc We Shall Overcome, on el de New Jersey fa un recorregut per la música tradicional americana homenatjant al cantautor i activista Pete Seeger (1919 – 2014) qui -per cert- ja l'havia versionat amb anterioritat.

    
Estem doncs, front a altre exemple –un més- que demostra la permeabilitat de la música tradicional, i com moltes de les melodies que creiem genuïnes, exclusives i, per descomptat, amb una antigor que s’endinsa en la foscor del temps, són en realitat composicions modernes que gaudiren de certa popularitat al seu dia i que ara han passat a formar part del repertori col·lectiu revestides d’un fals anonimat.
També, en aquest sentit es documenta la Polka de Palmas del repertori de “Los Leones” d’Almedíjar. El seu títol ve derivat del fet de fer participar al públic picant de mans conformant la base rítmica per acompanyar la melodia. Pot ser, aquesta era el tipus d’interacció que buscava Fernando Raga Más El Nano de Coto de Benifaió, quan en 1932 inclou al seu repertori de concert a la fira de Juliol de València la “Polka dels tres colpets”. Número cómico para la colaboración del público… (La Correspondencia de Valencia, del dia 28 de Juliol de 1932, pàg. 3).

Fent servir el mateix exemple per a seguir comentant el tema de la funcionalitat de les polques, Eduard Caballer, dolçainer de Sagunt, ens informa que a la seua comarca i la resta de la contrada questa mateixa melodia era coneguda com a Polka de los Toros, ja que el dolçainer tenia el costum d’executar-la a sobre d’un cadafal per amenitzar la celebració dels bous al carrer.

Una ràpida ullada ens permet establir determinats trets comuns entre les diverses mostres. La seua estructuració és heterogènia, però solen estar composades per frases de 8 compassos que repeteixen motius melòdics una i altra vegada. Però a partir d’aquí les diferències entre els models impedeixen establir uns paràmetres mínims de caracterització.

El número de frases és indeterminat i tenim exemples que van des d’una sola presentant una forma primària –com hem vist en cas de la melodia extreta del repertori de Camilo Ronzano- fins a altres més complexes que la composen tres o més frases –com en el cas de la Polka nº3 d’Almedíjar. Els exemples provinents del repertori de l’escola de Tales ens mostren una estructuració de forma ternaria seguint un model 2A-B-A. En realitat, aquesta fórmula es força freqüent en el repertori que ens ha restat a partir de les transcripcions de Pedro Ramos, especialment en allò referent a melodies “importades”: polques, valsos, masurques, havaneres...

En l’exemple de la Polca nº1 s’observa clarament el que estem comentant. La secció que hem denominat A està formada per dues frases de 8 compassos divisibles a la seua vegada en dues semifrases de 4 compassos cadascuna. La part B presenta idènticament estructuració amb dues frases de 8 compassos divisibles, i cal destacar altre fet relativament freqüent dintre del repertori dels dolçainers de Tales: la modulació cap a tonalitats veïnes. En aquest cas, l’obra comença en Re M per a modular cap a Sol M i finalitzar amb una reexposició del primer període.   

Altre element on es contempla la diversitat és en l’inici de les obres. Hi ha mostres que inclouen  una mena d’avís a partir de la dominant.


Altres comencen directament en la melodia principal, la diferència és el seu començament que pot ser tètic o anacrúsic, hi ha exemples de tots dos tipus.


LES POLQUES ACTUALMENT

Però la polca va caure progressivament en desús. Com a ball de moda va tindre el seu moment i, amb el pas dels anys, va ser substituït per altres propostes. El mateix va ocórrer amb la funció del dolçainer com a element central pel que fa a l’amenització de revetles, que va ser desplaçat per les orquestres de berbena. Hi ha alguns casos com el de Camilo Ronzano, qui pel dia feia la funció de gaitero als pobles on anava llogat i per la nit va haver de reconvertir-se formant una petita agrupació amb l’ajut dels seus fills, en la qual el gaitero de Las Parras de Castellote feia servir el clarinet, el seu fill Ramón l’acordió i la menuda Teresa agafava les baquetes i es posava a la bateria. Eren coneguts a tota la contrada com els CRAMTERS (acrònim de Camilo, Ramón i Teresa):   

            Los chicos sueñan con formar un conjunto moderno; ellos, que ven la televisión en el bar Bergantes, quisieran interpretar música pop, pero en los pueblos aún les siguen pidiendo fox lentos, pasodobles y tangos (Arazo, M.A. Gente del Maestrazgo, València, 1968. pàg. 123).

   

Amb això, als nostres dies, la presència de polques de nova composició és concentra en el denominat repertori de concert. Generalment escrites per a dues o més veus de dolçaina i, en alguns casos, amb paper per a percussió. Diversos són els autors que tenen al seu catàleg obres d’aquest tipus, destacant alguns casos com el de Xavier Richart: Polca Ràpida, Polketa a duo (Ahuir, X. Métode de dolçaina, València, 1989. Pàg. 127 i 221), Polca de les Agulles,, Polca de la magrana (Richart, X. Obres per a Colla, València, 2000. pàg. 44-45 i 48-49)  Toni Lloret: Polka del Tudell, Els Quatre gats, Panet de Bruixa; Guillermo Camarelles: El Paco-Leo, Ana (Ribelles, E. Guillermo el Dolçainer, Sagunt, 1994. pàg. 89 i 90)  Ramón Garcia: Roig Salmó; etc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o