En
la primera entrada dedicada la vinculació entre la dolçaina i la música culta
vaig fer una comparança entre un Tourdion
i determinades melodies de danses, concretament una de Callosa i una de Relleu.
El meu amic Pepe Pérez, que casualment té orígens familiars en ambdós pobles,
em va fer constar que totes dues melodies eren interpretades pel tio Tissa, de la nissaga dels Boronat de
Callosa d’En Sarrià, i que ell també les havia escoltades en la música
tradicional mallorquina. Aquest últim fet el vinculava amb la repoblació de
molts pobles de la marina al segle XVII per part de gent vinguda de ses illes.
Açò
em va fer pensar al voltant de de la contaminació
de melodies d’uns pobles a altres. Generalment s’associa al fet que era el mateix
dolçainers el que visitava les diverses viles i repetia en totes el mateix
repertori o, senzillament, que eren cançons de moda en el seu temps i que ara
romanen al substrat de la memòria col·lectiva.
No
ens ha d’estranyar doncs que una mateixa melodia la trobem a diferents indrets.
Per més que presenten algunes diferències, en alguns casos diferències
substancial, no vol dir que no estiguem parlant de la mateixa melodia.
Açò
que comente sembla una qüestió tan obvia que molts pensareu que estic fent-vos
perdre el temps. Res més lluny de la meua intenció... Fa uns anys vaig tindre
una curiosa conversa amb una balladora que em va reprovar que estava
interpretant incorrectament una melodia de les danses del seu poble. Quan li
vaig demanar quin era el problema la resposta em va deixar palplantat: on fas “ti-torito-ti-to” has de fer “ti-to-ti-to”.
Al que es referia és que havia fet un mordent –en realitat havia aplicat més
modificacions però ni es va adonar- i considerava que això no era la dansada
del seu poble. Com que el problema no era que haguera modificat el tempo, ni
les repeticions, ni qualsevol altre aspecte melòdic o estructural que poguera
haver-la induït a equivocar-se, vaig intentar explicar-li que era un adorn i
que els dolçainers els utilitzaven o no depenent de molts factors, però que
això no afectava al fet de que la melodia era la mateixa. Fins i tot vaig
comentar-li les paraules de Pasqual Juan el
Grenya de Vila-real quan parlant del toc de bous ens confessa que, segons com vaja el berenar, ix més
florejat o menys (Roco, D. i Tena, A. “Pasqual Juan, “Pasqualet el
dolçainer” a La Boltària, nº4.
Borriol, 2013. pàg. 52).
No
va haver forma humana de convèncer-la, ni d’això ni de que la melodia de la dansada
del seu poble en realitat era de molts pobles per molt que en el seu tocaren ti-to-ti-to i en altres presentaren
variacions. Finalment ho vaig deixar per conills verds i vaig marxar a fer-me
una cerveseta.
Tornant
al solc, avui volia referir-me a un cas d’aquests, de melodia que trobem arreu
i que fa temps que vaig pegant-li voltes. És la nadala tradicional que coneguem
com “pam-parram-pam”. El nom fa referència a la lletra de la tornada que diu: pam-parram-pam que les figues són verdes
(tendres) / pam-parram-pam que ja maduraran. La nadala va gaudir d’una gran
difusió a Catalunya al segle XIX i fins i tot mossèn Cinto Verdaguer va
escriure-li una nova lletra. La nadala, sota el nom El noi de la mare és força coneguda a Catalunya on també és
utilitzada com a cançó de bressol i ja tenim referències de la seua
interpretació amb dolçaines –o instruments anàlegs- el 1874 sota el títol Canción al niño Jesús (Bonet, R. La Gayta y el Tamboril. Barcelona, 1874.
pàg 13. Cal aclarir que la partitura esta harmonitzada i arranjada per a piano,
fet que era força comú). Moltes són les versions amb lleugeres modificacions
tant pel que fa a la melodia com a la lletra que es recullen al País Valencià.
També la trobareu sota diversos títols, majoritàriament onomatopeics: Pam parram pam, tan taran tan, xoc xocorroc
xoc, etc. Ací copiarem la recollida a Gorga (Sanchis Guarner, M. Cançoneret valencià de Nadal. València,
1973. pàg 35).
Versió de la nadala recollida a Gorga (Sanchis Guarner, M. Cançoneret valencià de Nadal. València, 1973. pàg 35). |
Si
voleu l’arranjament de la nadala per a dolçaina podeu consultar Richart, X.,
Soriano, R. i Martí, C. Estudiant la
dolçaina. Mètode elemental 2 (València, 2011) i si preferiu la cançó de
bressol amb acompanyament de piano consulteu Richart, X., Soriano, R. i Martí,
C. Estudiant la dolçaina. Mètode
elemental 3 (València, 2011).
La
mateixa melodia tenim de forma més o menys explicita a altres nadales a
diverses comarques valencianes tot i que la lletra varia notablement. És el cas
del Tarantan de Moixent (Pardo, F. Jesús-Maria,
J.A. La música popular en la tradició
valenciana. València, 2001. pàg. 207) o Anda,
Gabriel de Xulilla (Seguí, S. Cancionero Musical de la Provincia de Valencia, València, 1980, pàg
782).
Que
una cançó de nadal siga compartida per valencians i catalans no ens estranya a
ningú –al menys no deuria de fer-ho- però el que em porta de cap és que aquesta
melodia es repeteix a diferents indrets i en les més diverses situacions.
A
terres valencianes la nadala no és l’únic exemple que tenim documentat respecte
a aquesta melodia. En algunes transcripcions del Ball de Torrent apareix
aquesta tonada com l’acompanyament a algun dels seus números. En un document
manuscrit de l’any 1884 signat per
Gonzalo Valero s’identifica com Los
Castellanos (citat a Pardo, F. i Jesú-Maria, J.A. La música popular en la tradició valenciana. València, 2001. pàg. 470).
Idèntica transcripció de la partitura recull Joan Amades l’any 1953, aquesta
vegada sota la denominació de Passada
final de la representació (Amades, J. “El Ball de Torrent” a Anales del Centro de Cultura Valenciana,
nº32. València, 1953. pàg. 129).
Melodia del Ball de Torrent publicada per Joan Amades |
Però
hi ha exemples que romanen vius. Aquest és el cas de la Mojiganga de Titaguas on forma part d’una de les figures, concretament
és la melodia primera de la seua part religiosa usada per a la figura coneguda
com El Altar Mayor (Seguí, S. et allí
“Danzas de Titaguas” en Cuadernos de Musica
folklórica valenciana, segona època, nº2. València, 1979. pàg 12).
El Altar Mayor de la Mojiganga de Titaguas |
També
a Carcaixent és la melodia utilitzada pel ball dels Serrans. En el cas de
Carcaixent és una dansa que sembla ser va implantar-se l’any 1850 amb motiu del
VIé centenari de la troballa de la Mare de Déu d’Aigües Vives però que no va
durar gaires anys com confessava Francisco Fogués: Además de los bailes reseñados se
celebraron también el “dels negritos”, el “de les peregrines” y el “dels
Serranos”; este último implantado en 1850. De todos ellos no hemos podido
adquirir más noticia que la de su existencia (Fogués,
J. “Los Bailes de Carcagente” a Anales
del Centro de Cultura Valenciana, nº 15. València, 1933. pàg 8). El ball ha
estat restaurat recentment pel Grup de
balls populars Les Folies que va trobar la partitura a l’arxiu del mestre
de ball José Pla Penalva. La tradició del poble sembla establir vinculació
entre ambdós balls, ja que atribuirien la seua transmissió a un raier que
baixava troncs pel Xúquer fins la serradora de l’Alborgí (llibret explicatiu
del CD De Carcaixent... i dolces.
Carcaixent, 2007. L’àudio de l’obra el teniu a la pista 19).
Danda de "Els Serranos" de Carcaixent |
Molt
a prop de Carcaixent també la tenim identificada al ball de Bastonets d’Algemesí, concretament en el
ball que porta per títol La Fuga. La
partitura la podeu vore a Cano, E. Musiques i Rituals
de les festes de la Mare de Déu de la Salut. València, 2004. pàg 35.
L’àudio el teniu a Tocs
Tradicionals de dolçaina i tabal d’Algemesí (CD 1,
pista 25).
Altre
exemple el tenim al poble de Callosa d’En Sarrià on és una de les melodies que
compon el seu ball de Nanos. La primera part d’aquest ball és la coneguda
tonada de Nanos i gegants / xicotets i
grans... però la segon part de la peça coincideix amb la melodia que ens
ocupa (Seguí, S. col·l. “Tocatas de dulzaina de Callosa de Ensarriá” a Cuadernos de música folklòrica valenciana,
nº15. València, 1969. pàg. 23-24).
També
està present al Ball Pla de Catí, la
comarca del Maestrat. Com tots els balls plans i rodats de la contornada inclou
diverses passades que executen els ballador seguint diferents compassos i
estructures rítmiques. Com també a passat a altres poblacions, actualment es fa
acompanyar per una secció de la banda de música però les característiques
melòdiques recorden molt a la música de dolçaina. Una d’aquestes passades és
correspon parcialment amb la melodia a la qual ens estem referint. Desconec la
data d’implantació de la citada melodia però Ricardo Olmos no la recull a la
seua missió de recerca de 1948.
Com
veiem és un tema que es va repetint al llarg i ample de la nostra de geografia
en les més diverses funcionalitats. No obstant, també el tenim fora. Hi ha mostres
a Osca, Terol, Albacete... Exemples que seguirem tractant en la propera
entrada.
Comentaris