Passa al contingut principal

PAM PARRAM PAM (1)

En la primera entrada dedicada la vinculació entre la dolçaina i la música culta vaig fer una comparança entre un Tourdion i determinades melodies de danses, concretament una de Callosa i una de Relleu. El meu amic Pepe Pérez, que casualment té orígens familiars en ambdós pobles, em va fer constar que totes dues melodies eren interpretades pel tio Tissa, de la nissaga dels Boronat de Callosa d’En Sarrià, i que ell també les havia escoltades en la música tradicional mallorquina. Aquest últim fet el vinculava amb la repoblació de molts pobles de la marina al segle XVII per part de gent vinguda de ses illes.

Açò em va fer pensar al voltant de de la contaminació de melodies d’uns pobles a altres. Generalment s’associa al fet que era el mateix dolçainers el que visitava les diverses viles i repetia en totes el mateix repertori o, senzillament, que eren cançons de moda en el seu temps i que ara romanen al substrat de la memòria col·lectiva.

No ens ha d’estranyar doncs que una mateixa melodia la trobem a diferents indrets. Per més que presenten algunes diferències, en alguns casos diferències substancial, no vol dir que no estiguem parlant de la mateixa melodia.

Açò que comente sembla una qüestió tan obvia que molts pensareu que estic fent-vos perdre el temps. Res més lluny de la meua intenció... Fa uns anys vaig tindre una curiosa conversa amb una balladora que em va reprovar que estava interpretant incorrectament una melodia de les danses del seu poble. Quan li vaig demanar quin era el problema la resposta em va deixar palplantat: on fas “ti-torito-ti-to” has de fer “ti-to-ti-to”. Al que es referia és que havia fet un mordent –en realitat havia aplicat més modificacions però ni es va adonar- i considerava que això no era la dansada del seu poble. Com que el problema no era que haguera modificat el tempo, ni les repeticions, ni qualsevol altre aspecte melòdic o estructural que poguera haver-la induït a equivocar-se, vaig intentar explicar-li que era un adorn i que els dolçainers els utilitzaven o no depenent de molts factors, però que això no afectava al fet de que la melodia era la mateixa. Fins i tot vaig comentar-li les paraules de Pasqual Juan el Grenya de Vila-real quan parlant del toc de bous ens confessa que, segons com vaja el berenar, ix més florejat o menys (Roco, D. i Tena, A. “Pasqual Juan, “Pasqualet el dolçainer” a La Boltària, nº4. Borriol, 2013. pàg. 52).

No va haver forma humana de convèncer-la, ni d’això ni de que la melodia de la dansada del seu poble en realitat era de molts pobles per molt que en el seu tocaren ti-to-ti-to i en altres presentaren variacions. Finalment ho vaig deixar per conills verds i vaig marxar a fer-me una cerveseta.  

Tornant al solc, avui volia referir-me a un cas d’aquests, de melodia que trobem arreu i que fa temps que vaig pegant-li voltes. És la nadala tradicional que coneguem com “pam-parram-pam”. El nom fa referència a la lletra de la tornada que diu: pam-parram-pam que les figues són verdes (tendres) / pam-parram-pam que ja maduraran. La nadala va gaudir d’una gran difusió a Catalunya al segle XIX i fins i tot mossèn Cinto Verdaguer va escriure-li una nova lletra. La nadala, sota el nom El noi de la mare és força coneguda a Catalunya on també és utilitzada com a cançó de bressol i ja tenim referències de la seua interpretació amb dolçaines –o instruments anàlegs- el 1874 sota el títol Canción al niño Jesús (Bonet, R. La Gayta y el Tamboril. Barcelona, 1874. pàg 13. Cal aclarir que la partitura esta harmonitzada i arranjada per a piano, fet que era força comú). Moltes són les versions amb lleugeres modificacions tant pel que fa a la melodia com a la lletra que es recullen al País Valencià. També la trobareu sota diversos títols, majoritàriament onomatopeics: Pam parram pam, tan taran tan, xoc xocorroc xoc, etc. Ací copiarem la recollida a Gorga (Sanchis Guarner, M. Cançoneret valencià de Nadal. València, 1973. pàg 35). 

Versió de la nadala recollida a Gorga
(Sanchis Guarner, M. 
Cançoneret valencià de Nadal. València, 1973. pàg 35). 


Si voleu l’arranjament de la nadala per a dolçaina podeu consultar Richart, X., Soriano, R. i Martí, C. Estudiant la dolçaina. Mètode elemental 2 (València, 2011) i si preferiu la cançó de bressol amb acompanyament de piano consulteu Richart, X., Soriano, R. i Martí, C. Estudiant la dolçaina. Mètode elemental 3 (València, 2011).

La mateixa melodia tenim de forma més o menys explicita a altres nadales a diverses comarques valencianes tot i que la lletra varia notablement. És el cas del Tarantan de Moixent (Pardo, F. Jesús-Maria, J.A. La música popular en la tradició valenciana. València, 2001. pàg. 207) o Anda, Gabriel de Xulilla (Seguí, S. Cancionero Musical de la Provincia de Valencia, València, 1980, pàg 782).

Que una cançó de nadal siga compartida per valencians i catalans no ens estranya a ningú –al menys no deuria de fer-ho- però el que em porta de cap és que aquesta melodia es repeteix a diferents indrets i en les més diverses situacions.

A terres valencianes la nadala no és l’únic exemple que tenim documentat respecte a aquesta melodia. En algunes transcripcions del Ball de Torrent apareix aquesta tonada com l’acompanyament a algun dels seus números. En un document manuscrit de l’any 1884  signat per Gonzalo Valero s’identifica com Los Castellanos (citat a Pardo, F. i Jesú-Maria, J.A. La música popular en la tradició valenciana. València, 2001. pàg. 470). Idèntica transcripció de la partitura recull Joan Amades l’any 1953, aquesta vegada sota la denominació de Passada final de la representació (Amades, J. “El Ball de Torrent” a Anales del Centro de Cultura Valenciana, nº32. València, 1953. pàg. 129).

Melodia del Ball de Torrent publicada per Joan Amades

Però hi ha exemples que romanen vius. Aquest és el cas de la Mojiganga de Titaguas  on forma part d’una de les figures, concretament és la melodia primera de la seua part religiosa usada per a la figura coneguda com El Altar Mayor (Seguí, S. et allí “Danzas de Titaguas” en Cuadernos de Musica folklórica valenciana, segona època, nº2. València, 1979. pàg 12).

El Altar Mayor de la Mojiganga de Titaguas

També a Carcaixent és la melodia utilitzada pel ball dels Serrans. En el cas de Carcaixent és una dansa que sembla ser va implantar-se l’any 1850 amb motiu del VIé centenari de la troballa de la Mare de Déu d’Aigües Vives però que no va durar gaires anys com confessava Francisco Fogués: Además de los bailes reseñados se celebraron también el “dels negritos”, el “de les peregrines” y el “dels Serranos”; este último implantado en 1850. De todos ellos no hemos podido adquirir más noticia que la de su existencia (Fogués, J. “Los Bailes de Carcagente” a Anales del Centro de Cultura Valenciana, nº 15. València, 1933. pàg 8). El ball ha estat restaurat recentment pel Grup de balls populars Les Folies que va trobar la partitura a l’arxiu del mestre de ball José Pla Penalva. La tradició del poble sembla establir vinculació entre ambdós balls, ja que atribuirien la seua transmissió a un raier que baixava troncs pel Xúquer fins la serradora de l’Alborgí (llibret explicatiu del CD De Carcaixent... i dolces. Carcaixent, 2007. L’àudio de l’obra el teniu a la pista 19).

Danda de "Els Serranos" de Carcaixent

Molt a prop de Carcaixent també la tenim identificada al ball de Bastonets d’Algemesí, concretament en el ball que porta per títol La Fuga. La partitura la podeu vore a Cano, E. Musiques i Rituals de les festes de la Mare de Déu de la Salut. València, 2004. pàg 35. L’àudio el teniu a Tocs Tradicionals de dolçaina i tabal d’Algemesí (CD 1, pista 25).

Altre exemple el tenim al poble de Callosa d’En Sarrià on és una de les melodies que compon el seu ball de Nanos. La primera part d’aquest ball és la coneguda tonada de Nanos i gegants / xicotets i grans... però la segon part de la peça coincideix amb la melodia que ens ocupa (Seguí, S. col·l. “Tocatas de dulzaina de Callosa de Ensarriá” a Cuadernos de música folklòrica valenciana, nº15. València, 1969. pàg. 23-24).

També està present al Ball Pla de Catí,  la comarca del Maestrat. Com tots els balls plans i rodats de la contornada inclou diverses passades que executen els ballador seguint diferents compassos i estructures rítmiques. Com també a passat a altres poblacions, actualment es fa acompanyar per una secció de la banda de música però les característiques melòdiques recorden molt a la música de dolçaina. Una d’aquestes passades és correspon parcialment amb la melodia a la qual ens estem referint. Desconec la data d’implantació de la citada melodia però Ricardo Olmos no la recull a la seua missió de recerca de 1948.


Com veiem és un tema que es va repetint al llarg i ample de la nostra de geografia en les més diverses funcionalitats. No obstant, també el tenim fora. Hi ha mostres a Osca, Terol, Albacete... Exemples que seguirem tractant en la propera entrada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

RAMONET... SI VAS A L’HORT

La cançó que ens agrada, que ens sembla entranyable, que creiem arrelada a l’ànima de la nostra gent, la va composar, sens dubte, un artista, i sols per què ignorem el seu nom i per què el poble se la va apropiar i fer seua, acabem per confondre-la amb l’anonimat d’allò col·lectiu Joan Fuster Si hi ha una paraula per definir el repertori de dolçaina de forma global aquesta és “heterogeni”: comprén multitud de gèneres, de procedències, d’autors, d’antiguitat en les obres, d’estils... I, a més, és força permeable i mutable, obert a canvis a partir de noves propostes, a l’adopció de melodies recents, etc. Aquest fet no sempre ha estat ben vist per tots i els comentaris a aquest respecte han estat una costant al llarg del temps: Els dolçainers (parlo dels que viuen als pobles i no dels de ciutat que solament toquen “couplets” de music-hall i “pasodobles” de sarsuela madrilenya) executen llurs melodies ornamentant-les, variant-les amb instint meravellós i excel·lent de tr

SANTA LLÚCIA, PATRONA DELS DOLÇAINERS

Cada any, des de meitat del mes de novembre fins a la primera setmana de desembre aproximadament, és molt possible sortir a la finestra i escoltar passar una banda de música fent una cercavila pel poble i aturant-se en determinades cases per donar la benvinguda a l'agrupació als nous músics que s'incorporen de forma oficial com a membres de ple dret de la banda. És el que es coneix popularment com "l'arreplegada d'educands", un acte que junt amb els concerts, els sopars, les paelles, i tot un seguit d'activitats conformen les celebracions patronals de la mateixa Societat Musical dintre del marc que suposen la commemoració de Santa Cecília, considerada com a patrona dels músics d'ençà que va declarar-la com a tal el papa Calixt XIII l'any 1594. Des de temps recents, moltes colles de dolçainers i tabaleters s'han sumat a participar d'aquestes celebracions, ja siga per què formen part a tall de secció d'una societat musical més àmplia

EN EL CABANYAL... HI HA UNA CASA QUE FA CANTONET

Quan t'atures a analitzar el repertori tradicional de dolçaina te n'adones d'un fet irrefutable: un percentatge altíssim de les obres que habitualment es fan servir són obres d'autor. I quan diguem "d'autor" ens estem referint a autor conegut i identificat. A vegades, quan no se sap el seu nom existeix el costum d'etiquetar les tonades com a "popular" o "popular de...", un segell que es converteix en un as en la mànega i que sovint transmet una idea errònia, ja que indueix a considerar que una obra ha estat creada "pel poble". En realitat totes les obres han estat elaborades per un individuu -"u del poble", parafrasejant a Joan Fuster, si volem-, per més que de vegades desconeguem la seua vertadera identitat. El "poble" com a subjecte col·lectiu com a molt s'ha dedicat, a través dels anys i les generacions, a difondre versions i adaptacions -originàries també "d'u del poble"- més o