Des
de fa uns anys que el galliner dels dolçainers està avalotat per la creixent
proliferació de partitures d’obres pertanyents a l’àmbit de música culta
arranjades per a dolçaina. El fenomen no deixa indiferent a gairebé ningú.
Treballs
discogràfics com els de Grup Ternari (Grup
Ternari, 2003 i Tendresa, 2005),
Dolçabalochi (Dolçabalochi, 2007) o
els arranjaments d’obres per part de Xavier Richart i altres han estat punt de discussió dintre del col·lectiu. Valedors i crítics s’enreden en disputes elaborant els més
excelsos arguments movent-se més per una qüestió de filies i fòbies que no pas
per una anàlisi freda del fenomen.
Per
un costat estan els aferrissats guardians de la tradició que postulen la puresa
al repertori i per altre els ferms defensors de noves propostes musicals. Com
en una brega de gossos els més tradicionalistes acusen freqüentment als segons
de no respectar l’essència de la dolçaina i de voler aparentar més del que són,
de ser elitistes i avergonyir-se del que són. Mentre, els segons sovint es
refereixen als primers com a retrògrads i de no voler anar més enllà per que no
estan capacitats per a fer-ho. Ganes de perdre el temps.
La
realitat és que la interpretació d’obres del repertori culte ha estat una
constant a la dolçaina i les influències venen de lluny. Ni tan sols molts dels
més incorruptibles han estat, en un moment o altre, lliures de l'execució d’alguna d’aquestes melodies, ja siga de forma inconscient o bé forma
absolutament intencionada. En les pròximes línies farem un petit tast de
melodies tradicionals inspirades en obres de la música anomenada popularment
“clàssica”.
Aixó
doncs, entrem en matèria...
El
primer exemple ens ve de la ma de Vicente Blasco Ibáñez, qui ens relata com el
seu dolçainer “Dimoni” interpretava De
profundis quan el sant entrava a l’església després de la processó. El
conte va ser publicat 1896 i el retrat que fa de “Dimoni” representa l’arquetip
del dolçainer tradicional: music solista, acompanyat per un xiquet al tabal,
amic de la beguda, amb un carisma especial que el feia ser el centre d’atenció,
de comportaments sovint anàrquics i irreverents... Per la seua banda, cal
assenyalar que De produndis és un
cant litúrgic en mode tetrardus plagal
inspirat en el salm 129 de la Biblia utilitzat sovint en l’ofici de difunts. Podeu
trobar diverses versions al youtube o
publicades en la discografia dels cèlebres monjos de Silos.
És
cert que el dolçainer de Blasco Ibáñez és un personatge de ficció i no hi ha
cap dada que apunte a que es va inspirar en algun dolçainer real, però tot i
això és significatiu el fet de que no parle de “pieza solemne” ni de “marcha de
procesión” com trobem a altres fonts, sinó que cita expressament el nom d’aquesta
obra. Tampoc podem garantir que es tractés del cant litúrgic, ja que podia
tractar-se d’altra obra de composició posterior que també s’inspirara en el
salm 129 i rebera el mateix nom. En conseqüència, tot i ser un element a tenir
en conter és arriscat assegurar que els dolçainers usaren elements del repertori
litúrgic ja que podria haver estat fruit de la imaginació del novel·lista
valencià.
El
que no és fruit de la ficció és l’altre exemple que ens arriba directament del repertori litúrgic i que roman ben viu
als nostres dies: l’Enterro de la
Muixeranga d’Algemesí. Aquesta part de la Muixeranga és una figura mòbil que
s’interpreta a l’entrada de la basílica de la Mare de Déu de la Salut els dies
7 i 8 de setembre. Aquesta figura plàstica té una intencionalitat simbòlica ja
que evoca l’ascensió de la Mare de Déu. La melodia que l'acompanya s’inspira en el himne llatí Dies
Irae, datat al segle XII i atribuït, entre altres, al frare franciscà
Tomasso da Celano (1200-1260). L’original està en mode protus autèntic i la transcripció per a dolçaina transporta a la
fonamental La.
També a la xara podeu trobar nombroses versions d’aquest cant litúrgic gregorià (no confondre amb les obres homònimes de Mozart o Verdi). Si voleu escoltar l’Enterro d’Algemesí podeu consultar l’enregistrament recollit a la Fonoteca de Materials - Algemesí. Danses de la processó (Volum VIII, pista 3). La partitura la podeu veure a Cano, E. Músiques i Rituals de les festes de la Mare de Déu de la Salut. València, 2004. pàg 23.
Musica
profana de segles posteriors també es veu reflectida en algunes melodies
tradicionals. Un dels primers en adonar-se va ser Eduardo Martínez Torner (Torner,
E. Danzas Valencianas Barcelona,
1938). L’autor asturià va observar certs paral·lelismes rítmics i formals entre
el turdion publicat per Lucas Ruiz de
Ribayaz a Luz y Norte musical para la
guitarra española (Madrid, 1677) i determinades danses del repertori de
dolçaina. Ell en concret es fixa en una passada de dansà que titula com a
“Danza de la Ribera del Júcar” i en altra recurrent melodia de jota. Però la
realitat és que hi ha melodies que poden ajustar-se molt millor i responen a la
comparativa:
Si
bé és cert que ambdues melodies que em escollit per a fer la comparança
presenten certes similituds amb el turdion
fins al punt que si acabàrem el passatge transcrit en Sol en lloc de en Mi i li
atorgarem el nom d’una localitat valenciana podria passar per una melodia de
dansà, no és menys cert que pot ser l’argument està una mica agafat amb pinces
i es pot al·legar que és una mera coincidència.
No
obstant, aquest no és l’únic element del segle XVII que detecta Torner al seu
estudi, i el següent exemple ja presenta, a més d’un paral·lelisme rítmic i
formal, una coincidència melòdica que crida l’atenció. Analitzant diverses
melodies per a dolçaina estableix una clara analogia entre dos Villanos publicats per Gaspar Sanz a Instrucción de música sobre guitarra
espanyola (Saragossa, 1697) i el Pas
del barber (altres fonts atribueixen erròniament aquesta melodia a la Cavalcada
inicial) del Ball de Torrent.
En
aquest cas les coincidències fan pensar en alguna cosa més que la ximple
casualitat, ja que malgrat els tres-cents anys que separen l’obra de Gaspar
Sanz amb les primeres transcripcions de les melodies del Ball de Torrent la
similitud d’ambdues melodies és aclaparadora.
Jordi
Reig a La Musica tradicional valenciana. Una aproximació antropològica (València,
2011. pàg. 467) transcriu aquesta obra amb un ritme aksak de
set pulsacions. Podeu escoltar aquesta melodia del ball del Torrent amb compàs
de 7/8 en l’arranjament d’Al Tall al seu disc 25 anys en directe de 2001 (pista 11).
Com
veiem, l’assumpció per part dels dolçainers de melodies provinents del
repertori culte o semiculte no és un fenomen recent. Aquests són alguns
exemples, i en properes entrades seguirem analitzant d’altres més propers en el
temps.
Comentaris
Els temes populars tenien diverses procedències, tant autòctones com forasteres. Exemples d'aquests procediments en tenim molts: polques, masurques, scotis... amb melodies que podem trobar a altres territoris, i d'altres de nova composició seguint els estils de moda del temps.
Per un altre costat, la forma de vida i la procedència social habituals dels dolçainers fan poc provable que foren cultes ni que tingueren cap contacte amb ambients d’aquestes característiques.
Al mateix temps, algunes composicions que podríem considerar de procedència culta arribaren a ser populars per al poble pla per diverses raons (la seua utilització en ritus religiosos, als que el poble pla tenia accés i asiduïtat, és una situació prou provable, entre altres).
En aquests casos és quan es fa possible que aquest repertori cult tinga contacte amb el dolçainer, i per tant puga ser afegit al seu repertori, però pel seu caràcter popular (conegut pel poble), encara que de procedència culta.
Respecte a que els dolçainers actuals vulguen tocar adaptacions de qualsevol cosa amb la dolçaina em pareix completament lícit i respectable, al mateix temps que em pareix molt lícit i respectable que d’altres no tinguen cap interès amb aquest tipus de repertori, i com és lògic no tinguen cap interès en tocar-lo, ni en escoltar-lo.
Per un altre costat, em pareix poc adequat que aquest tipus de repertori, aliè a l’instrument fins fa poc temps, es comence a vore imprescindible per a la formació dels dolçainers actuals, en detriment d’altres habilitats que si han anat lligades des de sempre amb l’instrument, com és el seu caràcter instrumental (entès com a que s’utilitza per a realitzar certes activitats, i que cal tindre certs coneixements per a què complisquen la seua tasca, a més a més de l’estríctament musical), encara que em pareix bé que s’utilitze com a element de reforç en l’aprenentatge.
El que si que em pareix molt lamentable és la utilització actual, per alguns mestres de dolçaina, d’adaptacions de música pop o similars dins del repertori d’aprenentatge. Crec que tenim un patrimoni musical prou ric, i desgraciadament poc promocionat, per tindre que promocionar aquest tipus de repertori entre l’alumnat, que té el criteri poc format, i per tant, molt influenciable, fent un flac favor a la conservació del nostre patrimoni musical.
Enhorabona pel blog Pau, que em pareix molt interessant.
Em semblen molt assenyades les teues reflexions i les subscric gairebé al 100% (i pot ser sense el gairebé). En les properes entrades -seran un total de quatre al respecte d'aquest tema si no em fallen els calculs- en veurem de més exemples. Moltes gràcies de nou!!
Ho tinc en el cap, però és un tema farragós i vull tindre'l ben clar per poder-lo explicar sense confussions.
A més, tinc tantes entrades a mig embastar que a mesura que vaja donat-les sortida aniré "enfarinant-me" en temes complexos.
• Vicent Torrent, La música popular (IVEI/Alfons el
Magnànim, 1989)
• La música popular en la tradició valenciana / Fermín
Pardo, José Ángel Jesús-María. -- [Valencia] : Institut Valencià
de la Música, [2001].
• La música tradicional valenciana: una aproximació
etnomusicològica / Jordi Reig Bravo. -- València : Institut
Valencià de la Música, 2011, 570 p. ; 24 cm. + 1 CD. -- (Clau
tradicional ; 2)
Sort :)
Presento dos casos:
El retaule de la dansa de La Todolella https://www.youtube.com/watch?v=qghyGLGLYlc&index=9&list=PL1KsmqUJUhR0A-hxVKssupxy0ndNu0z02, Es paregut (per no dir identic) al "Villancico de naciones" de Francisco Soler,del segle XVII https://www.youtube.com/watch?v=5VL_IS8AUb0
serie algo aixina:
no cal perdre de vista com molts autor també han basat les seues obres en teemes de danses o tocates populars, sense anar mes lluny els villanos eren uns balls de moda de la seua época.
també existia fins no fa molt la costum,sobretot en els oficis de Nadal de les "Llicéncies d'orgue" en que els organistes feien servir temes populars de cada época, Juliá Pastor al arxiu de l'arxiprestal de morella va trobar un quadern dd'un organiste del XIX on tenie escrites tocates dels retaules i processons del gaitero,per a utilitzarles amb aquest fí.
També els villanos, com dius, varen ser danses populars que després passaren a formar part del repertori culte. En altres casos la cosa ja és més complicada. Ja hem comentat el cas del Dies Irae que curiosament s'interpretava a l'ofici de difunts i que després apareix per acompanyar la figura de l'enterro de la Muixeranga. En aquest cas sembla que els dolçainers copiaren la melodia que l'organista interpretava als soterrars per aplicar-la a aquesta part del ball. També el cas que tu comentares amb anterioritat de Bajo la doble Aguila que interpretava Camilo Ronzano. Podria haver triat qualsevol altra, però ves a saber per què feia servir aquesta durant l'ofici liturgic.
L'amic i deixeble Paco Bessó m'ha assabentat del teu. El que he vist, de moment, m'ha semblant interessant i trobe que està fet des de la seriositat i el rigor.
Jo sóc un impertinent i fastigosament racional. A banda que em tinc de morir, crec en poques coses.
I ara, vaig al gra.
En aquesta entrada trobe que no has estat encertat en la tria dels autors i de les solfes. Tots ells són de música popular i no pas de música "culta". Tractar Ruiz i Sanz i les seues músiques de "cultes" és un anacronisme. En el seu temps la música "culta" estava en les esglésies, en la capella reial i en alguna escadussera capella aristocràtica.
És ara, amb la distància i , sobre tot, que la música està escrita, que la considerem culta i, certament, els guitarristes de tot arreu tenen alguna peça al seu repertori, sobre tot, el famós "Canarios" de Sanz.
En el seu temps, Ruiz i Sanz eren uns músics que conreaven la música popular i els seus temes eren populars
P.S Faig distinció entre música "culta", acadèmica, popular, folclòrica, tradicional i de transmissió oral. Popular és tot allò que saben, canten i escolten la majoria de la població i que són conegudes i reconegudes arreu, com per exemple els "40 principales".
P.P.S. Seguiré llegint a recules, o millor dit, cap endavant.
La inclusió d’aquests autors i músiques deriva, precisament, de la classificació establerta pel propi Jordi Reig en la citada obra. Són els paràmetres en que m’he basat per que em semblen –amb algun matis- els que més s’ajusten a la meua idea. En aquest sentit comenta la inclusió dintre de l’apartat de música culta occidental de “la música antiga fins al Renaixement, de la qual ens han arribat documents escrits, la música de la gran tradició occidental postrenaixentista que es va estendre entre els anys 1600 i 1910”.
Amb tot, intueixc que no compartim el mateix model pel que respecta a la identificació de “musica popular”, però això no invalida la teua argumentació. Per citar un exemple clar podríem comentar el motiu inicial de la 5a Simfonia de Beethoven, reproduït en multitud de suports i contextos, és el que en la parla comuna es consideraria una obra “popular” En el sentit de què és plenament identificable i àmpliament conegut pel comú de la població. Però això, acadèmicament parlant, no la exclou de pertànyer al repertori culte per situar-la al camp de la “musica popular”.
Òbviament, la categorització que jo segueixc és una classificació acadèmica actual i –com qualsevol classificació- és artificial i arbitraria, i per tant exposada a ser matisada i/o modificada depenent del punt de vista i el context espacial, temporal, cultural i fins i tot econòmic del receptor. És per això que com bé a firmes “És ara, amb la distància i , sobre tot, que la música està escrita, que la considerem culta”
En aquest sentit, el que per a nosaltres és “musica tradicional” de determinats països, en els seus llocs d’origen és considerada música culta, com també la consideració de musica culta envers gèneres com la sarsuela grinyolaria a les orelles de molts vuitcentistes, del mateix mode que entre nosaltres hi ha gent que considera musica tradicional el que per a altres és una manifestació folklòrica...
...però fixa't que els xirimiters no adaptaven músiques "cultes", les seues adaptacions eren de músiques populars, foren quines foren les seues procedències, que fins i tot podien ignorar i normalment ignoraven.
Si segueixes estudiant els repertoris de xirimita trobaràs innombrables exemples d'això.
A banda, torne a insistir que en el cas de Ruiz i Sanz, tots dos eren músics de tonades populars i populars eren les solfes dels seus llibres. Com et dic: la música "culta" del seu temps estaba en altres llocs.
Clar que també és cert que en el seu temps no existia la música "culta" com l'entenem ara, el que hi havia era música eclesiàstica, de l'aristocràcia i d'això que podríem dir el poble pla.
La burgesia espanyola trigaria segles a consumir i a produir el que ara diguem música "culta".
Bo, en qualsevol cas, felicitacions pel teu blog.
P.S. Jordi Reig, al que conec i respecte, cau en una mirada encara romàntica, si vols digue-li postromàntica, de la música tradicional i amb això en unes premisses que a voltes, masa voltes, no li deixen vore la realitat. Una mica d'això també detecte en tu i ja comprovaràs que no condueix a cap lloc. Utilitzar mètodes històrics i antropològics actuals donen millor.
resultat
P.P.S. Quant açò de l'antropologia jo, als que parlen d'antropologia musical per parlar de la música tradicional, sempre els pregunte que m'expliquen la diferència entre "etic" i "emic"