En l’anterior
entrada ens quedàrem parlant d’alguns exemples del barroc, però no són els
únics. També a aquesta època es remunta el dolçainer Joan Blasco amb la seua
interpretació de la Sonata per a trompeta
i piano de Henry Purcell (c.1659 -1695) amb arranjaments del seu fill Paco i
enregistrada al treball 73 anys de
Joan Blasco (València, 2000. pista 24). A diferència dels casos tractats
fins ara, la interpretació d’aquesta obra no respon a una funcionalitat concreta
(processó, dansa ritual, etc.) sinó que esta enfocada a l’audició, al gaudiment
de l’oient.
Si mirem la data de
publicació del CD comprovarem com ja existien diversos arranjaments de música
culta amb dolçaina. Per exemple, conserve al meu arxiu un arranjament del cànon
per a quatre veus Frölincher zecher
de W.A. Mozart (1756-1791).
.jpg)
Desconec l’autor de
l’arranjament així com l’any concret en que es va fer però pertany a un recull
de partitures que utilitzava la colla Russafa-fa
de València (llavors dirigida per Paco Blasco amb la col·laboració del seu
pare) per al curs 1997-98. També el 1999 començava a circular Estudiant la dolçaina – Musica antiga i
barroca de Xavier Richart.
Ni tan sols Beethoven (1770-1827) se’n ha lliurat de les interpretacions amb dolçaina. En
aquest sentit de tots és coneguda l’Oda a
l’Alegria del 4art moviment de la 9ª Simfonia també dita La Coral. La primera vegada que recorde
haver-la escoltat va ser a un aplec celebrat a Serra a finals de 80 o principis
del 90. La interpretació va córrer a càrrec de Marcial Cervera Pierres de Xiva (un dels referents de la
vessant més tradicional) que va fer
sonar la seua poderosa dolçaina acompanyat pel seu fill major (llavors un
xiquet esquerrà amb un tabal que era més gran que ell). El duo de xivanos va recórrer el pati de butaques
del teatre fins l’escenari interpretant l’Himne
de l’Alegria. L’auditori se’n va vindre avall amb l’ovació.
Després han
aparegut diverses versions transcrites. A Dolçaina
i festa publicat pel col·lectiu La
Inestable a principis dels 90 ja incloïa un arranjament d'Alejandro Blay.
Actualment podeu trobar-ho a Richart, X., Soriano, R. i Martí, C. Estudiant la dolçaina. Mètode elemental 1
(València, 2010).
Però tornant a les
interpretacions que tenen una “aplicació pràctica concreta”, en el post
anterior férem menció de la melodia de l’enterro d’Algemesí. No és l'únic ball que pren com a referència la melodia d’una obra de la música culta.
Un cas poc conegut
i que comporta certs dubtes és el proper exemple, tant pel que fa a la melodia
de dolçaina com per l’obra en la qual s’inspira. Es tracta del ball La Catxutxa d’Alzira. La catxutxa és un
tipus de ball d’origen andalús, de moviment alegre i compàs ternari de relativa
popularitat al segle XIX. Fins i tot va tenir una notable difusió a Europa
arran de la seua inclusió al ballet Le
diable boiteux (“el diable coix”) estrenat a Paris en 1836. El seu èxit va
ser conseqüència en gran mesura la participació en aquest ballet de la
ballarina austríaca Fanny Elssler, una de les primeres figures al seu temps. El
caràcter del ball va cridar l’atenció a Viena on es va produir una mena de
“febre de la catxutxa” fet que va ser aprofitat per Johann Strauss (pare) per a
composar en 1837 la seua Cachucha-Galopp op.97 que sovint podreu escoltar (si
no esteu molt perjudicats de la nit anterior) al concert de Cap d’any de la
Filharmònica de Viena.
El fragment que
adjunte a continuació és de la transcripció de La
Catxutxa d’Alzira que podeu trobar a Blasco, J. Dolçaina – Tocates nº8,
pàg 8. València, 1983.
Però el cas més
flagrant pot ser siga el dels Arets
de Castelló, també conegut com la saboiana.
Aquesta dansa pròpia del Corpus castellonenc és executada per un grup parell de
xiquetes que realitzen diverses figures i passades mentre fan dringar la
pandereta que cadascuna porta a la seua (d’ací el nom “arets”). Hom podria
pensar que es tracta d’una dansa processional més de les que hi ha esteses pel
territori valencià, però el que sorprèn a qui escolta la melodia de dolçaina
que l’acompanya és la seua similitud amb un fragment de l’obertura de l’òpera Guillaume Tell de Giacomo Rossini.
Podeu escoltar una
versió dels arets de Castelló gravada
al disc de Joan Blasco La Dolçaina de
l’any 1979, tot i que als crèdits apareix citada com a Pastorets (en la reedició CD correspon la pista 5).
La influença dels
medis de comunicació (en especial els clixés del cinema i de la televisió) fan
que associem aquesta melodia a les grans cavalcades del general Custer i els
seus soldats dels 7é de cavalleria pels prats de l’oest nord-americà, i fins i
tot va ser la música de capçalera de la sèrie El Lanero Solitario que va emetre la televisió als EEUU des de 1949
a 1957 (ací és va estrenar l’any 1963 i les reposicions es van perllongar uns
quants anys), així com de la sèrie d’animació homònima de 1966.
En realitat, Guillaume Tell és una òpera en quatre
actes amb música composada per Rossini (1792 – 1868) i estrenada a Paris el 3
d’agost de 1829 on es conta la llegenda del mític Wilhelm Tell, heroi de la
independència suïssa. De fet altra sèrie de televisió de 1958 i estrenada a
Espanya l’any 1962 amb el títol Las
aventuras de Guillermo Tell també incloïa una versió cantada d’aquesta obra
com a sintonia d’inici.
I és que el món de
l’opera ha donat moments de “gloria” als intèrprets del nostre instrument.
Els que hem tocat el tabal al llarg de molts anys amb determinat perfil de
dolçainer, hem hagut d’acompanyar amb el nostre repic adaptacions més o menys
afortunades de fragments d’òperes conegudíssimes: el Brindis de La Traviata de
Giuseppe Verdi (1813-1901) a ritme de vals després d’un dinar amb els festers,
el galop final d’Orphée aux enfers (Orfeu als inferns) de J. Offenbach (1819-1880)
a moments de disbauxa, o l’Havanera de l’obra Carmen
de Georges Bizet (1838-1875) són alguns dels exemples.
La cosa no és nova.
Una nota de premsa publicada pels diaris de València capital anunciava el
concert a la plaça de bous el 18 de març on
el celebrado dulzainero de Alcácer, Luis Hernández, tocarà también alguna
piezas, entre las que figuran un pasodoble, El Galan, algunos trozos de la
Norma, un pout pourri de preterito i presente, La Malageña y algunes otras...
(citat a Gericó, J. Alcàsser i la seua Música.
Alcàsser, 2004. pàg 39). “La Norma” a la qual fa referència la nota és com es
coneixia popularment a l’opera Norma
de Vincenzo Bellini (1801-1835) estrenada al Teatra de La Scala de Milà el 26 de desembre de 1831 i que va gaudir d’enorme
difusió al segle XIX, especialment la seua ària Casta Diva que encara podeu escoltar a la televisió a l’anunci de
perfums de Jean Paul Guiltier.
Però de la mateixa
manera que l’ús de la dolçaina per a interpretar fragments d’òpera era
freqüent, tampoc va estar lliure de les crítiques. La paròdia va ser el mètode
emprat per J. Bernat i Baldoví al nº6 de la seua revista satírica La Donsayna del 5 de gener de 1845:
Que en la donsayna y tabal
El donsainero mas fino
No pot tocar ni bé ni mal,
Ni el duo de Coradino
Ni l’aria de la Vestal.
Corradino era un dels tres noms que va
rebre una òpera de Rossini (els altres varen ser Matilde di Shabran i Bellezza
e Cuor di Ferro), i va gaudir d’una amplia difusió al segle XIX a estrenant-se
fins i tot a Brasil, Mèxic, Algèria o Nova York. Per la seua part l’ària de la
Vestal és refereix a l’òpera La Vestale
de Gaspare Spontini (1774-1851), i les seues àries més conegudes pel gran
públic son Tu che invoco i O nume tutelar.
També en aquest
sentit, però molt menys bel·ligerant es mostra l’alacantí Figueras Pacheco
(1880-1960) quan afirmava que es verdaderamente original el efecto que produce,
por ejemplo, un vals del “Conde de Luxemburgo” con tan extraños instrumentos (Figueras Pacheco, F. “Provincia de Alicante” a
Carreras i Candi, F. Geografía del Reino
de Valencia. Barcelona, 1918 –1922. Pàg 254). Der Graf von Luxemburg era una
opereta alemanya estrenada el 1909 amb partitura del compositor d’origen
hongarès Franz Lehár (1870-1948) i el vals és un dels seus passatges més
coneguts.
L’opereta és un gènere
musical derivat de l’òpera i que sovint se’l relaciona amb la Sarsuela. També
el món de la sarsuela ha estat una constant a l’hora de fer arranjaments per a
dolçaina. Però això ja ho tractarem a la següent entrada...
Comentaris